Sobirà budista Jayavarmanb VII. Finals del segle XII. Museu nacional de Phnom Penh
Com a contraimatge dels «retrats de caràcter» modulats per la violència, estigmatitzats per la resolució, petrificats pel cinisme que, fins fa poc, trovàvem a gairebé totes les monedes, d’aquesta imatge el primer que en direm és que
Somriu.
Somriu més enllà de l’actitud de somriure.
Mostra.
Mostra la possibilitat de ser tocat per tot allò que s’esdevé davant seu.
Mostra que aquesta possibilitat pot ser immanent.
I la mostra en estat pur.
Comunica.
Comunica una joia multiplicada.
Multiplicada perquè irradia d’una participació amb el «seu amic», el seu íntim, el seu coexistent sagrat, més enllà...
Més enllà de totes les convencions, més enllà de qualsevol reflex mímic.
Realitza.
Realitza l’obertura al món en l’absència de món.
Contagia.
Contagia una inclinació cap al voler del no-voler.
Pel seu estat de no-pesantor, per la seva propensió a la ressonància, aquesta mirada és, pròpiament, l’evangeli realitzat
Suscita, anima, saluda...
Jo, un dia la vaig sentir i «vaig estar molt content» no seria dir-ho tot.
Si ara em fós donat de donar-te un tresor, Ignasi, seria el d’aquesta mirada.
Suscita, anima, saluda
Et saluda. No la sents ?
Santi
15 comentaris:
Avui el port de Barcelona fa goig
Unes barquetes (molt semblants a la teva, la primera imatge que hi va haver al blog)
Unes barquetes així bloquegen l'entrada i sortida de tots els vaixells
T'agradaria de veure-ho
Veure tots els monstres de la Transmediterranea i de la Grimaldi (Gènova-Barcelona), tots aturats...
Des d'aquests monstres de nou pisos, tota la gent (molt petitets), a babord, arrepenjats a la barana mirant com la lanxa de la Guàrdia Civil papalloneja entre elles... i un helicòpter també !
Fa bonic avui el port. L'hauries de veure. S'assemblen molt a la teva !
Per dir-te tan sols, Ignasi, que al migdia hi vaig tornar al port. La fascinació que vaig sentir per les barquetes barrejada amb el record del teu dibuix, va fer que al migdia hi tornés.
Efectivament, les barquetes encara eren allà. Algunes en grups de quatre o de tres amarrades les unes amb les altres. La novetat era que l’Armada hi havia enviat el P-77 «Infanta Cristina» i l’A-31 «Garcia del Cid». El contrast entre la grisor dels vaixells de guerra i el colors de les barques era escandalós.
Però l’espectacle no va acaba aquí, em repetia a mi mateix. Hi ha alguna cosa més en aquesta escena que em recordava a tu i vaig pensar que seria bo saber què era. Arribar-hi a fons.
No em cansava d’escanejar el paissatge que m’era ofert de veure per activa i per passiva. Vaig veure com molts vaixells mercants esperaven de poder entrar al port. Tants que esborraven la línia de l’horitzó.
També vaig veure alguna de les barquetes amb unes pancartes blanques que portaven escrits els lemes de les seves reivindicacions i que evocaven les veles.
No va ser, però, fins que ja me’n tornava que no hi vaig caure. A diferència del matí s’havia aixecat una mica de brisa i les aigües —les de dins de port, també— estaven arrissades. Ja ho tenia.
Això era allò de què es tractava, allò que em donava peu a parlar, encara, una estona més amb tu: eren les aigües arrissades que tu tan bé vas saber representar en el dibuix.
Els recargolaments, aquestes miquetes d’escuma que el vent aixecava fins que esdevenien gotes imperceptibles i passaven a ser tans sols aire, vent o alè.
Mentre baixava les escales de la terrassa del World Trade Center que era el lloc privilegiat des d'on havia contemplat aquestes meravelles, vaig pensar que potser si fos capaç de pensar això ja del tot subtil d’aquesta escuma, si potser ho sabés imaginar, això seria allò que de mi t’arribaria a tu fins a l’Ametlla.
Però no soc mag, ja em perdonaràs.
Hola Ignasi.
Que boniques les histories -els contes- del Santi, no?
Si no les llegeixes, que te les llegeixin, fan pensar i distreuen!
A veure, no sé com dir-ho, jo també tinc handicaps, i importants!
No obstant, gaudeixo, el més possible del que hem queda de la vida.
No es important que sigui llarga o curta, sinò que sigui viscuda. amb intensiat!
Totes aquestes postes de sol....
Les cartes a en Pitu....
els moments de combregaciò,no de comunicaciò, de combregaciò!
doncs, noi, quin panorama tant ric!
Clar que els teus pensaments sont els teus, doncs vomita!
que aqui la merda es molt ben entesa!
D'hora pel matí m'he posat a fer un comment del teu escrit, Santi. Però s'ha esborrat i encara que era curt, no el repetiré. Ara,deixo reposar el que he sentit. Només puc dir que he plorat. El Nasi ja no pot gaudir del que has vist, sentit o pensat. Però, no és el Nasi, sinó el Santi qui parlava d'imatges del POrt de BCN i tenia com a interlocutor el Nasi.Un escrit deliciós i una intenció profunda. Podem parlar amb els qui mai ens sentiran ?. Sí. Però les paraules ressonen com l'eco en les muntanyes. En aquestes muntanyes hi som tots.
Això de canviar de cambra és tota una experiència. Veuràs. Fa poc que la Marta ha marxat de casa i això ha provocat un moviment de mobles i d’espai que ha donat com a resultat una cambra lliure que m’ha estat assignada.
La que tenia abans era molt petita. Hi tenia tres armaris de lleixes amb els llibres imprescindibles. Ara, aquests mobles, en una cambra que quadriplica l’anterior, queden ridículs. Amb prou feines omplen mitja paret.
L’espai és enorme. Dóna per tenir-hi dues taules —una per l’ordinador— una butaca amb llum de peu al darrera.
No cal dir que m’hi sento una mica estrany i això fa que sovint em vingui la temptació a deixar-me portar per la depressió que comporten expressions del tipus. «Et fas vell», «Ets un burgès», «Els fills marxen de casa», etc
Hi ha, però, altres aspectes que fan del fet del trasllat una aventura, el seu vessant emocionant. Per exemple el trasllat dels llibres.
Altre cop desordenats ! Em va passar quan fa poc en vaig buscar un per fer-li una traducció a en Pere. Em vaig passar tot un dia buscant-lo. Sovint em passa això. I m’entra un desconsol i una desesperació molt grans i, també, moltes ganes de plorar. O l’Alzeimer, que diria la Maria Carme. Com sol passar en aquests casos, resulta que el tenia a mà i de tant immediat, no el veia.
Així, els torno a posar a les lleixes desordenats i es donen situacions divertides: un llibre de filosofia-seriosa va a parar al costat d’un llibre de poemes-frívols i encantadors.
També es dóna en el trasllat la temptació d’obrir-ne algun per atzar i trobar-te amb paraules que llueixen d’una manera nova, estranya, intensa, especial.
T’escric per dir-te que va ser en ple trasllat que es va obrir el llibre per la pàgina 195 on hi havia la il·lustració que encapçala aquesta entrada, en certa manera la mirada dels benaurats.
I, posats a fer, aprofito per dir-te que ahir, mentre contemplava les barquetes, em va venir aquesta mirada com la d’un que veu a una persona estimada. Quan això s’esdevé —mirar (i veure!) una persona estimada— allò que veiem, allò que ens és donat de veure, no és tant la persona mateixa sinó el ressò que es produeix en nosaltres de la bellesa que tots portem a dintre.
Com si diguessim —i ja em perdonaràs altre cop—: la visita d’allò bell provoca el xoc de la reminiscència.
També pensava que aquesta mirada està en perpètua actitud de dir-nos que és durant tant de temps i tan sovint com vulguem que aquesta mirada serà. A partir que l’hem vista, dependrà de nosaltres.
Quan em ve la depre li dic: tu no podràs amb mi ja que jo tinc una arma forta i molt més poderosa que tu, i que abans no tenia: la «mirada del trasllat», la seva intensa transparència m'arriba en forma de pau
—Oi que sí, Ignasi ?
Un moment per agrair-te la atenció amb el Nasi. Que tu li escriguis, a tots ens el fa sentir més present i també ens serveix –com un salm, com una oració- per expressar la nostra companyia fent servir la veu d’un altre.
No sé si la Maite té possibilitat de llegir-li-ho.
Avui he vist a Hablar con Dios que a la missa han llegit aquell text de sant Pau que tan coneixem: “..però, de tot això, en sortim plenament vencedors gràcies a aquell qui ens estima”, que avui enllaço amb el que has dit : “quan em ve la depre li dic: tu no podràs amb mi ja que jo tinc una arma forta..”
Maite, dius: «Podem parlar amb els qui mai ens sentiran?»
M'agrada que em facis aquesta pregunta, però compredràs que si em poso a contestar-la, no tindré espai suficient i, a més, m'arrisco a una pluja de tomàquets semblant a la que sovint estic sotmès aquí al despatx.
Et diré dues coses.
Una és una frase que, per manca de temps, no he pogut buscar i que algú va dir aquí al blog. Més o menys:
«en el camp de l'estimació res no cau mai en el buit»
L'altre és que imaginis el següent: imagina alguna cosa bona que tu tinguis. Tan se val quina. Pot ser una cosa tangible (una, per exemple, pulsera d'or que tinguis en alta estima) o una cosa de valor més espiritual, com ara la «bonesa» ella mateixa, o l'«ànim» o una «posta de sol» o el que sigui. La condició és que sigui bona, la millor que tinguis.
Ara fes actuar la imaginació.
Imagina que això —allò millor de tu— ho pots donar...
Doncs bé, quan tinguis un moment de recolliment, de solitud i de silenci, seu, tranquilitzat i pensa que això millor de tu, amb totes les teves forces, en fas donació...
...que li ho dones a l'Ignasi.
Els experts diuen que, curiosament, allò que un rep a canvi d'aquesta donació «virtual», si hom la fa de manera correcta, autèntica, és un bé extraordinàriament molt més gran que allò que humilment hagi pogut donar. Només hi ha una condició per garantir la puresa i l’autenticitat d’aquesta operació: que hom estigui disposat a guardar-la en el secret. Que mai no e'n digui res a ningú.
També diuen els experts que el fluxe i el corrent de simpatia i la companyia i l'ajut que els destinataris en reben és fora de qualsevol dubte.
Per tant no és veritat que «mai» no ens sentiran.
El «com» ens sentiran és un altre tema, relacionat d’alguna manera amb l'acudit aquell dels dos bessons que et vaig explicar...
M'agrada molt tot lo que dius o/i esteu dient en l'apartat de l'ignasi! gràcies! i et dono gracies perquè no em patina i el meu cap m'ho envia de cop al cor!
i buffffffffff no se explicar-te!
li va tot be a la marteta? dona'ls-hi molts records!
Hola, sóc l'espia
Només per dir que molt possiblement allò que no saps explicar sigui allò que arribi...
...que li arribi a l'Ignasi, vull dir, que és d'allò que es tracta
Smart
Dissabte a Segur. Avui, la lluna. La lluna com un tall de síndria. El tall de síndria, com un balancí, al cel. L'aurora, tota per a la lluna. La lluna, tota per a l'aurora. La lluna, això era el què volia dir, la lluna era com la ceia de la imatge del sobirà budista.
No era difícil d'imaginar que aquesta lluna (o aquesta mirada?) ens estava veient, ara, als dos, Ignasi
O, si molt m'apures, a tots quinze.
T'ho dic perquè no t'he explicat el desenllaç de la vaga de les barquetes.
Els dos primers dies estaven agafades en grups de quatre de dues, de cinc, aquí i allà del port
Ja et vaig parlar del mariconeig de la llanxa de la Guardia Civil i de la provocació de la patrullera Infanta Maria Cristina i d'un altre vaixell el nom del qual el sap en Pere (és estrany que no n'hagi dit res)
Doncs bé, el darrer dia ho van tenir clar: estaven totes —TOTES— agafades les unes al costat de les altres fent una barrera desafiant, contundent que semblava ser més sòlida que l'espigó del far.
Això no hi ha qui ho mogui, pensaves en veure-les allà, totes juntes
el García del Cid es un buque oceanográfico que lleva el nombre de mi abuelño y que yo boté siendo muy joven.La expedición antártica la dirigió Josefina Castellvó,la amante de mi abuelo.Además de la Antártida viaja por todo el mundo.
Los marineros son marroquíes y el capitán un gallego,creo que Enrique Moreu.
La última vez que estuve en el barco fué hace un año,creo,comiendo a bordo.Te busco fotos y te las mando.
Canvi de Cambra (III)
Des del recó on vaig posar el sofà de llegir m’he adonat avui que per la finestra, pel pam de cel que s’hi veu, hi havia una estrella.
Les fulles de l’arbre la feien aparèixer i desaparèixer, la qual cosa la dotava d’una lluïsor especial.
Això m’ha fet pensar en la lluna de dissabte.
Alguna cosa per sobre de nosaltres que tots nosaltres veiem o podem veure o, per passiva: que ens veu.
Qui és, però, tots?
Un pensament per la Marta
Un pensament per en Francesc
Un pensament per en Carles
Un pensament per l’Oriol
Un pensament per la Montse
Un pensament per en Mingu
Un pensament per la Maria Carme
Un pensament per l’Ignasi
Un pensament per la Maite
Un pensament per l’Imma
Un pensament per en Xevi
Un pensament per en Pitu
Un pensament per en Josep Maria
Un pensament per en Pere
Un pensament per en Santi
Això, a banda de ser un plagi, em planteja dos problemes greus.
El primer és que, en filosofia, l’ordre dels pensaments és molt important.
El segon és que, a la vista de les fotografies de la Maite, el pètals de la flor del pensament són delicadíssims com ales de papallona i tant o més bellissims, també
Això m’ha portat a pensar que els meus pensaments molt probablement no «estaven a l’altura»
PERÓ TÚ SÍ! SEMPRE HAS ESTAT EL PRIMER DE LA FILA, EL MES ALT DE TOTS!EL GRAN! OSIGUI QUE PER MATEMÀTIQUES ELS TEUS PENSAMENTS TAMBÉ TENEN ALTURA!LA ALTURA EN QUE TENEN QUE ESTAR:ELS PRIMERS DE LA FILA!
(soposant de que aquest anonimus siguis el santi....si no la cosa dona un gir...)
«Vegeu, Déu meu, com m’he passejat per aquesta vasta extensió que és la meva memòria per buscar-vos sense que mai us hagi pogut trovar fora d’ella. Perquè allò que de mi us mira es representa en el meu record d’ençà dels temps que us vaig començar a conèixer, ja que des d’aquell dia que mai no us oblidaré.
»Al mateix temps que he trobat la veritat he trobat el meu Déu que és la veritat mateixa, la qual mai no he pogut oblidar d’ençà que la vaig conèixer. Des del moment que us vaig conèixer, Déu meu, vos resteu en la meva memòria on us retrobo ja que em recordo de vos i trovo en vos la meva consolació i la meva joia.»
La imatge que encapçala l'entrada sembla que estigui recitant aquestes paraules de sant Agustí.
(Pendent: resposta a aquest meu "no estar a l'altura" d'un nosaltres. Si penses, si imagines amb tota la plenitud que siguis capaç aquests quinze noms, entendràs. Tota vegada que qui en diu quinze en diu setze i n'hi ha de molt agosarats que arriben als disset)
(Pendent: allargar el relat de la lluna. Els estels i els planetes tingueren una xerrada amb un profeta. A la lluna, el profeta li proposà aquestes qüestions...
—Continuarà.)
(Pendent: revisar ortografia)
Publica un comentari a l'entrada