Com que és temporada de bolets us recomano vivament, la truita de camagrocs i llanègues...però un ou ferrat ben fet, com diría en F.A. és un dels menjars sencills més deliciosooos, però va a gustos, és clar!
Si hi ha molta gana, molta pressa i molts a la taula, com deia Victoria Gillick al llibre "A mother's tale" ("Relat d'una mare"), una bona plata d'ous ferrats i dues bones plates de patates fregides son rebudes amb entusiasme.
Però si hi ha més calma, una truita i pa amb tomàquet és un menjar insuperable. Per beure, vi amb "graciosa".
La Manoli, que va passar molta gana durant la postguerra explica que teníen gallines que fein ous i aquests els venien per obtenir diners per comprar pa, així tots els seus 7 germans i pares podien menjar. Per tant, a ca la Manoli, els ous eren d'or i durant un temps no sabien quin gust tenien.
L'Esther, que va poc ha tornat de Veneçuela m'explicava ahir, mentre dinavem el menú al menjador universitari, que en una de les seves excursions amb els acompanyants, professorsuniversitaris, van anar a parar a un cafè, van demanar un cacao i com que no hi havia gaire res per menjar es van repartir una petita porció de pastís, i 7 cullerades per a menjar-lo coorperativament.
M'acabo de fotre dos plàtans a falta d'una bona truita, però sense pa amb tomàquet. El meu paladar no pot suportar la simbiosi entre truita i tomàquet: es repel·len !!
Vinga, feu més entrades tant genials com aquesta de la M.Carme i obrirem un nou tema de debat sobre gastronomia !!
jajaja es molt booooo ! es el meu platónic!!!!!! que no es lo mateix que platunic! pero que si que molt sovint la truita es el meu dinar plat únic! en fi... continua anónim! o vas ja a dinar?¿
si, veurás, la seva filosofía es que s´ha de produïr una relació lo mésestreta possible entre la paella, els ous i l´oli, i que s´han de coneixer junts i a ser possible al mateix temps -per coneixers be, clar- i llavors es un aliment perfect. Lo dels ous ferrats, ésdiferent, a part de que també l´hi agraden cuits, considera una questió estética i també metafísica, que, a parts iguales. Imagina que la part de sota estaría gelosa de la de sobre, o la de sobre de la de sota, llavors, tot el mon igual!
si, el meu amic no fa mai truita espanyola, fa truita de vic. liva semblar una nom curt macu i, de debó, s´en va a comprar les patates al mercat de vic. Com és normal, li surt bastant car, el viatge, la gasolina..., pero ell hi desconte el paisatge, la xerrada amb la del mercat, i al cim, pot fer truita de vic
li pots dir que l'anar cap a vic posi gasolina a manresa! a mi també m'agradan mes les tomàquets i els ous de plaça!are que em quedaré al paro! igual m'animo i apa cap a vic al mercat! aviam si coincidim....
t´ho explico, es cabronara, peró tot seguit, quan ell diu, vine a casa, faré per menjaruns spaguttis cabronara, tú, clar, entens carbonara, uau, crema, pernil, ou... doncs no. surt de la cuina amb una pasat que ves a saber el que porta, fins i tot amanida. per el pisto, tu entens pesto, alfábrega, all, pinyons, hummmmm. doncs res, treu un embolic de pasta amb verdures, pebrots i... quan et diu oiglio e oglio, el teu cervell et fa la putada de entendre aglio e oglio, be, senzills pero maravellosos, surt de la cuina i només portan oli, i encara.
si vas al mercat de vic, es reconeix molt fácilment, es força alt, de pel negre, porta roba de segona ma i molts sacs de patates a les mans. De totes maneres, la seva conversa es molt interessant (crec que has aconseguit batre si no els ous de la truita, el record de coments en la blog)
jajajjajajajajajajajajajajjajajajajjajajajajaj !!!!!! un bis a bis genial....com he rigut !!!!! la millor història sobre truita o ous ferrats.....i cabronara......jajajjajjaj...més més sisplau, aquest diàleg és per a publicar-lo en algun lloc...però de fet ja tenim el nostre blog. SOU GENIALS !!! i després d'això quin interès pot tenir el teatre experimental ??? i quina cosa té en Quim Monzó que no tingueu valtros ?? bah ! SOBRESALIENTE !! han pasado su primer curso de cocina, señores y señoras. El año que viene podran disfrutar de una beca para su segundo nivel.Vayan calentando los fogones........
ah!, si, només em falta explicar lo dels ous durs. El meu amic, quan surt del llit, prepara un olla que te i hi posa dos, tres, quatre ous, i s´en va amb ella a la dutxa, i es dutxa, i quan l´aigua ja es ven calenta, ompla l´olla i així només li costa mitg minut mentre fa el café.
si?, doncs si t´explico lo del congelador...... tenía una nevera normal, però un día va decidir que això de cuinar era un conyaso -que es diu-, i sense parar comte, va anar a "una gran superfície" i va encomenar una gran nevera amb sis! calaixos de congelador. li van portar al pis, i, desde llavors, només cuina una vegada al més. en fa quantitat de tot i després ho congela per racions. clar, el prolema es que cada día fa servir una paella, o un caço, o un pot, i, com que escolta molta múca i llegeix molt, la vaixella se li acumula a la pica..... soluciò, o be una amiga seva, o jo, anem a menjar uns cabronara i, com que no resistim veure aquella muntanya de coses per rentar, doncs ens fotem -per torns de setmana- a la pica, i a rentar!!
be, s´ha de dir tot. Tant a la Lliliana, la seva amiga, com a mí, ens compensa la feina. resulta que en una época de la seva vida, ho va passar molt malament, de peles, clar. i sempre pensava que anava amb roba "inadequada". Doncs mira, va agafar l´hábit de mirar els contenidors de basura, i trobava roba d´armani, d´en miró de hugo boss...la recollía, rentava i au, a buscar feina. l´hi ha quedat el "tic" i ens regala peces de roba, de vestits a mida, de les millors marques, a mí una camisa de yvs sant loraint, uns pantalons de boss...... val la pena rentar els plats. Ah, i més a més, em regala música i em deixa llibres.
no, no, explicam-ho tú, que no tinc cap cap manía. i, a més, sont coses tant carregades de intensitat vital... a molta gent els he passa desapercebuda..... quina pena!
Perdoneu la insisténcia, peró es que aquesta entrada de la Carme ha est molt bonica. Quasi be a totes les cases normals hi ha problema d´ous, de menjar. El meu amic quan compre una dotzena d´ous (perque els compre per dotzenes), el primer que fa es agafar un rotulador, dels “indelebles”, i li posa nom a cada ou, a un albert, a l´altre alfons, a l´altre mixu..... Així sempre fa cuina personalitzada i menja acompanyat. A les dificultats económiques –merda, aixo es un eufemisme (racordeu la canço de Les Luthiers : y ahora el famoso cantante de color.........negro!)- a la pobresa procurem, es de supervivencia, posar-hi alegría. A casa mai vem patir gana, recordo que en una época, el pare, al matí, s´en anava al despatx i es despedía de la mare deixant 1000 pessetes –tots els díes- sobre la consola on hi havia el telefon al costat de l´offiss. Clar amb cinc nanos apanyarse amb mil pessetes...... Doncs ella fins i tot estalviava. Una altre sobre ous: es que al pare li vaig sentir comentar alguna vegada a un amic o client “, si, a casa el menú es sempre molt variat, la mare pregunta qué vols ous ferrats, ous durs, truita, truita amb patates, ous remenats......” La mare no sabía cuinar, ella mateixa ho deia, fora de la carn amb patates vermelles i els macarrons, poca cosa més. Ah sí, la carn d´olla i els galets, mai n´he menjat de millors!! Al pare li agradava menjar bé. Algunes vegades anavem al Tunel, un resteurantet que hi havía al costat de la Cambra de Comerç. I es demanava un bacallà a la llauna, o uns peus de “ministre”, i els cambrers el coneixien i el repectaven. No tenía mes luxes, ni tampoc es queixava a casa del menjar. Lo únic que no sofría era la olor a fregit ni el peix congelat. Tot aixó ho ha despertat la MªCarme amb si ferrats o truita, peró es que al llarc de tota una vida, una infancia i una adultesa, el sabor, i la olor, i l´enginy de la cuina, es tornen importants. Els Espelt (si no recordo malament), eran dos cosins, un era llarguerut, molt alt, i, l´altre, era baixet i ben gros. Una vegada, al passeig, al quiosco del (Ramon?), on es va parir l´auca de la acequia, els hi vaig demanar, cóm es que sou tant diferents, i un dels dos em va dir : es que ambdos menjem platans, pero a mi s´em posan així ! i a ell se l´li posen així _ , guapu, no?. Una altre d´ous. El pare explicava que un tal Arderiu (ja sabeu que dubto de la meva memória), que era lo que es diu una persona de vida, de bon menjar, va anar a un restaurant de Solsona –crec- i al cambrer, al´hora de prendre la comanda, li va dir, posim tot lo de la carta, i sí, sí, s´ho va menjar tot. I quan el cambrer va venir al final a veure si volía postres, li va dir : escoltim, em podría fer un parell d´ous ferrats?
34 comentaris:
Com que és temporada de bolets us recomano vivament, la truita de camagrocs i llanègues...però un ou ferrat ben fet, com diría en F.A. és un dels menjars sencills més deliciosooos, però va a gustos, és clar!
mima
una truita ben feta al mig d´llenguet amb tomaquet
Si hi ha molta gana, molta pressa i molts a la taula, com deia Victoria Gillick al llibre "A mother's tale" ("Relat d'una mare"), una bona plata d'ous ferrats i dues bones plates de patates fregides son rebudes amb entusiasme.
Però si hi ha més calma, una truita i pa amb tomàquet és un menjar insuperable. Per beure, vi amb "graciosa".
I m'està entrant una gana!!!
La Manoli, que va passar molta gana durant la postguerra explica que teníen gallines que fein ous i aquests els venien per obtenir diners per comprar pa, així tots els seus 7 germans i pares podien menjar. Per tant, a ca la Manoli, els ous eren d'or i durant un temps no sabien quin gust tenien.
L'Esther, que va poc ha tornat de Veneçuela m'explicava ahir, mentre dinavem el menú al menjador universitari, que en una de les seves excursions amb els acompanyants, professorsuniversitaris, van anar a parar a un cafè, van demanar un cacao i com que no hi havia gaire res per menjar es van repartir una petita porció de pastís, i 7 cullerades per a menjar-lo coorperativament.
M'acabo de fotre dos plàtans a falta d'una bona truita, però sense pa amb tomàquet. El meu paladar no pot suportar la simbiosi entre truita i tomàquet: es repel·len !!
Vinga, feu més entrades tant genials com aquesta de la M.Carme i obrirem un nou tema de debat sobre gastronomia !!
jajjajjaja
JO TRUITA! I SI EM QUEDU EM GANA UN OU-FERRAT PERÓ BEN CUIT!
doncs tinc un amic que els fa volta i volta, tant per sota com per sobre!
jajaja jo a vegades també ho faic!!!!!!
i de les truites, on bateu els ous, en un got, en bol, en un plat, i amb que, una forquilla la batidora aquella de muntar nata......
jo els poso a la gola,faic com si fes gargueres i escupu directament a la paella aixó si em l'oli ja ben calentó!! ;)
anónimo: si tens algún amic que també ho fa! de ben segur deu esser l'altre meva mitxa taronja!
nose, nose, aquest, les truites, per aixo preguntava, les bat directament a la paella quan l´oli está tebi
ostressssssssss presenteme'l!!!!!
esperat, esperat, diu que aixi li queden més coherents, més homogénies....
jajaja es molt booooo ! es el meu platónic!!!!!! que no es lo mateix que platunic! pero que si que molt sovint la truita es el meu dinar plat únic! en fi... continua anónim! o vas ja a dinar?¿
si, veurás, la seva filosofía es que s´ha de produïr una relació lo mésestreta possible entre la paella, els ous i l´oli, i que s´han de coneixer junts i a ser possible al mateix temps -per coneixers be, clar- i llavors es un aliment perfect.
Lo dels ous ferrats, ésdiferent, a part de que també l´hi agraden cuits, considera una questió estética i també metafísica, que, a parts iguales. Imagina que la part de sota estaría gelosa de la de sobre, o la de sobre de la de sota, llavors, tot el mon igual!
no, no vaig a dinar, no hem quedan ous!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
si, el meu amic no fa mai truita espanyola, fa truita de vic.
liva semblar una nom curt macu i, de debó, s´en va a comprar les patates al mercat de vic. Com és normal, li surt bastant car, el viatge, la gasolina..., pero ell hi desconte el paisatge, la xerrada amb la del mercat, i al cim, pot fer truita de vic
li pots dir que l'anar cap a vic posi gasolina a manresa!
a mi també m'agradan mes les tomàquets i els ous de plaça!are que em quedaré al paro! igual m'animo i apa cap a vic al mercat! aviam si coincidim....
i si vols, ja que no em quedan ous, parlem d´espaguttis.
ell fa spaguettis cabronara, i al pisto, i al oglio e oglio
a mi sols m'agradan a la carbonara!!!!!
ahir m'ha vaic fer per avui espinaques a la carbonara!!! fuaaaaa estaven de delicia!!!!!!
com es CARBONARA,o CABRONARA ?
cabronara sembla que s'envaigui de context no?: cabron-ara!
t´ho explico, es cabronara, peró tot seguit, quan ell diu, vine a casa, faré per menjaruns spaguttis cabronara, tú, clar, entens carbonara, uau, crema, pernil, ou...
doncs no. surt de la cuina amb una pasat que ves a saber el que porta, fins i tot amanida.
per el pisto, tu entens pesto, alfábrega, all, pinyons, hummmmm.
doncs res, treu un embolic de pasta amb verdures, pebrots i...
quan et diu oiglio e oglio, el teu cervell et fa la putada de entendre aglio e oglio, be, senzills pero maravellosos, surt de la cuina i només portan oli, i encara.
si vas al mercat de vic, es reconeix molt fácilment, es força alt, de pel negre, porta roba de segona ma i molts sacs de patates a les mans. De totes maneres, la seva conversa es molt interessant
(crec que has aconseguit batre si no els ous de la truita, el record de coments en la blog)
sí hem ben batut el record! no el rècord...
jajajaja
gracies
jajajjajajajajajajajajajajjajajajajjajajajajaj !!!!!! un bis a bis genial....com he rigut !!!!! la millor història sobre truita o ous ferrats.....i cabronara......jajajjajjaj...més més sisplau, aquest diàleg és per a publicar-lo en algun lloc...però de fet ja tenim el nostre blog.
SOU GENIALS !!! i després d'això quin interès pot tenir el teatre experimental ??? i quina cosa té en Quim Monzó que no tingueu valtros ?? bah !
SOBRESALIENTE !! han pasado su primer curso de cocina, señores y señoras. El año que viene podran disfrutar de una beca para su segundo nivel.Vayan calentando los fogones........
ah!, si, només em falta explicar lo dels ous durs.
El meu amic, quan surt del llit, prepara un olla que te i hi posa dos, tres, quatre ous, i s´en va amb ella a la dutxa, i es dutxa, i quan l´aigua ja es ven calenta, ompla l´olla i així només li costa mitg minut mentre fa el café.
que pa que !!! com mes expliques mes m'agradaaaaaaaaaa!!!!
si?, doncs si t´explico lo del congelador......
tenía una nevera normal, però un día va decidir que això de cuinar era un conyaso -que es diu-, i sense parar comte, va anar a "una gran superfície" i va encomenar una gran nevera amb sis! calaixos de congelador.
li van portar al pis, i, desde llavors, només cuina una vegada al més.
en fa quantitat de tot i després ho congela per racions.
clar, el prolema es que cada día fa servir una paella, o un caço, o un pot, i, com que escolta molta múca i llegeix molt, la vaixella se li acumula a la pica.....
soluciò, o be una amiga seva, o jo, anem a menjar uns cabronara i, com que no resistim veure aquella muntanya de coses per rentar, doncs ens fotem -per torns de setmana- a la pica, i a rentar!!
ooooooooooo un dia em deixeras venir a rentar-li els plats amb tu?
be, s´ha de dir tot.
Tant a la Lliliana, la seva amiga, com a mí, ens compensa la feina.
resulta que en una época de la seva vida, ho va passar molt malament, de peles, clar. i sempre pensava que anava amb roba "inadequada".
Doncs mira, va agafar l´hábit de mirar els contenidors de basura, i trobava roba d´armani, d´en miró de hugo boss...la recollía, rentava i au, a buscar feina.
l´hi ha quedat el "tic" i ens regala peces de roba, de vestits a mida, de les millors marques, a mí una camisa de yvs sant loraint, uns pantalons de boss......
val la pena rentar els plats.
Ah, i més a més, em regala música i em deixa llibres.
que t'expliqui l'isabel el meu tic d'agafar coses dels containers!...
jajajaja
no, no, explicam-ho tú, que no tinc cap cap manía. i, a més, sont coses tant carregades de intensitat vital...
a molta gent els he passa desapercebuda.....
quina pena!
Perdoneu la insisténcia, peró es que aquesta entrada de la Carme ha est molt bonica.
Quasi be a totes les cases normals hi ha problema d´ous, de menjar.
El meu amic quan compre una dotzena d´ous (perque els compre per dotzenes), el primer que fa es agafar un rotulador, dels “indelebles”, i li posa nom a cada ou, a un albert, a l´altre alfons, a l´altre mixu.....
Així sempre fa cuina personalitzada i menja acompanyat.
A les dificultats económiques –merda, aixo es un eufemisme (racordeu la canço de Les Luthiers : y ahora el famoso cantante de color.........negro!)- a la pobresa procurem, es de supervivencia, posar-hi alegría.
A casa mai vem patir gana, recordo que en una época, el pare, al matí, s´en anava al despatx i es despedía de la mare deixant 1000 pessetes –tots els díes- sobre la consola on hi havia el telefon al costat de l´offiss.
Clar amb cinc nanos apanyarse amb mil pessetes......
Doncs ella fins i tot estalviava.
Una altre sobre ous: es que al pare li vaig sentir comentar alguna vegada a un amic o client “, si, a casa el menú es sempre molt variat, la mare pregunta qué vols ous ferrats, ous durs, truita, truita amb patates, ous remenats......”
La mare no sabía cuinar, ella mateixa ho deia, fora de la carn amb patates vermelles i els macarrons, poca cosa més. Ah sí, la carn d´olla i els galets, mai n´he menjat de millors!!
Al pare li agradava menjar bé.
Algunes vegades anavem al Tunel, un resteurantet que hi havía al costat de la Cambra de Comerç. I es demanava un bacallà a la llauna, o uns peus de “ministre”, i els cambrers el coneixien i el repectaven.
No tenía mes luxes, ni tampoc es queixava a casa del menjar.
Lo únic que no sofría era la olor a fregit ni el peix congelat.
Tot aixó ho ha despertat la MªCarme amb si ferrats o truita, peró es que al llarc de tota una vida, una infancia i una adultesa, el sabor, i la olor, i l´enginy de la cuina, es tornen importants.
Els Espelt (si no recordo malament), eran dos cosins, un era llarguerut, molt alt, i, l´altre, era baixet i ben gros. Una vegada, al passeig, al quiosco del (Ramon?), on es va parir l´auca de la acequia, els hi vaig demanar, cóm es que sou tant diferents, i un dels dos em va dir : es que ambdos menjem platans, pero a mi s´em posan així ! i a ell se l´li posen així _ , guapu, no?.
Una altre d´ous.
El pare explicava que un tal Arderiu (ja sabeu que dubto de la meva memória), que era lo que es diu una persona de vida, de bon menjar, va anar a un restaurant de Solsona –crec- i al cambrer, al´hora de prendre la comanda, li va dir, posim tot lo de la carta, i sí, sí, s´ho va menjar tot. I quan el cambrer va venir al final a veure si volía postres, li va dir : escoltim, em podría fer un parell d´ous ferrats?
Publica un comentari a l'entrada