Estimats tots:
Amb en Josep Mª Arqué hem decidit:
Dissabte dia 10-3-07
11 hores: Visita cultural a Poblet
14 hores: Calçotada a El Gatim (Espluga de Francolí) Ada. Catalunya 33
tfn: 977 870765
Tot plegat per els que vulgueu.... no es cap obligació ni es la diada oficial dels cosins. Aprofitarem per fixar data i lloc per la trobada “obligatòria”
Hi cabem tots: cosins...tietas..tiets...fills...filles etc. Fins i tot veïns o amics
El preu de la calçotada: inclou calçots a l’aire lliure si el temps ho permet...escudella i carn a la brasa..... es de 25 euros iva inclòs per persona adulta. Si es creu necessari demanar menú per mes petits o el que calgui es pot gestionar.
IMPORTANT: aquests mesos de calçotades els llocs que s’hi dediquen solen anar molt plens de gent i per lo tant hem de reservar amb temps.....es per això que us prego rapida decisió i que em feu arribar el numero lo mes aproximat possible de persones que vindríeu... per anar be aquest cap de setmana o dilluns hauria de trucar fent la reserva.
(reenvieu el e-mail a tots i totes )
que tal si fem la llista dels que serem en el "coment" d'aquest post vinga som-hi ! Moltes Gràcies!!!
Xevi.
12 comentaris:
1-mªcarme.
Maite : 3
Oril :4
Carles: 4
Cesc: 2
Marta: 3
Pares: ?
Per cert, es pot negociar el preu!
Déu ni do 25 € per cap....
Es diu "Déu n'hi do"...
De tota manera, només per dir-te que, efectivament, esgrimeixes un argument de molt pes, si més no, també per a mi. Cal afegir-hi el transport a tot això i les respectives multiplicacions que, en molts casos, poden ser grans quan el desig d'estar tots quinze altre cop junts també és molt gran i no és només el d'un de sol
Les paraules que m'han sortit quan jo també he contemplat la meva molt malmesa economia i la dels meus, no deixen, si més no de tenir la seva gràcia :
Un ha dit, com qui no diu res :
"quan el desig d'estar altre cop tot quinze junts també és molt gran"
Hi pensaré...
...en el lleguatge aquest :))
De moment vindrém 4, a lo millor s'en hi apunten un parell mes però no és segur encara. Així que ho sàpiga ho posaré al comment ràpidament
Bona tarde-nit de diumenge carnavalero.
Des del Penedès
Santpedor 4, amb la mateixa inseguretat que els del Penedès
Petons a tots !
No es diu Oril, es diu Oriol ...
val! es que el Blogger te gana i menja donuts ...
Ja m’explicareu ! M’havia fixat el dia d’avui per comprometre’m a dir-vos quants de nosaltres vindrem i quan, ahir al vespre mentre sopàvem, vaig encetar el tema, la Mercè em va dir : ¿ Quina ? I jo : ¿ Quina què ? I ella : Quina calçotada.
Vaig pensar « ja hi som » i vaig dir el que crec que se sol dir en aquests casos tement, però, que una vegada més, havia dit alguna cosa com un que baixa de l’hort
Desfet l’entrellat el relat dels fets és aquest : resulta que els Vallverdú que també són molts ( la Mercè se’n diu ) el mateix dia i al mateix lloc ( l’Espluga del Francolí ) es troben per fer, també, una calçotada. Ja m’explicareu...
Haig de dir que no vaig poder evitar un somriure. No sé perquè la cosa em va alegrar el cor.
Quan teníem cotxe hi solíem anar a l’Espluga i havíem fet càbales que quan els de Vilabertran, de petits, ens havien portat alguns estius a Montblanc, a ella i als seus vuit altres germans, els portaven a l’Espluga i dèiem : que a prop que érem ja aleshores.
A l’Espluga hi ha una ermita ( n’hi ha moltes ! ) preciosa a l’abric de les corprenedores muntanyes de Prades. És l’ermita de la Trinitat. Sempre que hi anàvem la trobàvem tancada. Jo m’esforçava a mirar per l’escletxa de la porta per veure com s’ho havien fet aquests fatxendes de l’Espluga per a « representar » a l’altar la figura d’aquesta Trinitat i mai ho havia aconseguit. Serà un triangle pelat ? em preguntava. L’indret és deliciós i l’aigua boníssima. Dic això perquè heu d’entredre el perquè totes les noies de l’Espluga es diuen Trini i perquè la calçotada dels Vallverdú se celebra a una cabana de pagès que la Trini té destinada podríem dir que exclusivament ad hoc. És prop d’una d’aquells imponents torrenteres que davallen dels boscos de Poblet
Bé, anem per feina. Com molt probablement tots sabreu, a Vilabertran les festes grans ( bàsicament sant Josep i el dia de les Conxites ) tenien tres temps : el primer era destinat a les autoritats. Era al matí. Per allà passaven mossèn Anglí i d’altres personatges famosos. El segon temps s’esdevenia en el dinar pròpiament dit. Hi havia el costum que en el moment de les postres, totes les Tresines del rodal posessin els dits a la immaculada ( i molt perfumada de canyella ) crema de Sant Josep.
El tercer temps era l’hora del cafè que és quan venia la gent que, com jo, «baixava de l’hort» Es tractava de gent com el tiet Amado, el de les bledes, efectivament.
Resumeixo. Crec que el millor és que no em reserveu taula. Tinc els horaris de la Renfe davant i, en funció de la capacitat de maniobra, em veureu :
a) pot ser que a la visita cultural, tot i que desde que en Mingú ens va donar l’enllaç, jo no he parat de fer-la. Si aquest és el cas em trobareu esperant-vos cap a dos quarts d’onze, enllà d’una recta que enfila la carretera a la sortida del poble ( que surt de darrera l’hostal del Senglar que és on vàrem celebrar — ja ho he dit — el casament del Xevi ). Al final de la recta, a mà dreta, hi ha una creu de terme molt bonica, podríem dir que ajardinada amb bon gust. Abans, quan de bracet dels avis, m’hi portaven a passejar, hi havia una font. Crec que ara és seca. Allà seré. No té pèrdua
b) Si es dóna el cas a) en tindré prou, a l’hora de dinar, amb un pa amb tomàquet. El cas b), doncs, pròpiament parlant, seria el cas que no vingués a la visita cultural i vingués a dinar. Allà ens trobarem
c) A l’hora del cafè
Queda clar, oi ?
Només per acabar, dir-vos que hi ha per allà el mirador de la Pena que treu l’alè i l’ermita de Sant Joan. Amb el tiet Jordi, l’avi Jaume i en Josep Maria hi havíem anat. Per terra, moltes beines de bala
Recordo una vegada quan, desde la incleible carretera que comença al monestir — el tiet al volant d’un flamant Opel Olympia, a la boca una d’aquelles torxes que inefablement portava sempre anomenades Chester — quan, deia, enfilava la carretera, es va fer un fart de riure que el va fer estossegar davant un senyal que avisava que a dos-cent metres hi havia una corba perrillosa, i és que tota la carretera, fins que no arriba a Prades, és feta de corbes així. No sé si heu passat mai. Ell va dir : « Ja ja, Només una ? » Com és natural, en Josep Maia i jo arribàvem a Prades marejats com una sopa. Bé, el senyal, el mateix senyal molt malmès pel pas del temps, l’útima vegada que hi vem passar, encara hi era
xevi jo m'apunto a lo del santi tambe! a mi no m'agradan els calsots jo amb un pa amb tomaquet vaig que xutu!
Publica un comentari a l'entrada