Ja que has estat tan bon metge, li va dir l’avi Jaume a en Xevi, ja que has estat tant bon metge perquè has sabut confortar els meus genolls, vull explicar-te un secret que m’ha semblat que et podia interessar
Has de saber que quan jo em vaig casar amb una de Vilabertran em va semblar que entrava en un món de fantasia ( o de « ficció » com us agrada de dir ara )
Un d’aquells mons que fa que els teus peus siguin a un pam de terra
Efectivament a Vilabertran s’hi esdevenien coses sorprenents
¿ Què diferenciava, però, em preguntava, el món de Vilabertran, del món de les alegries passatgeres del món que a més d’un han fet perdre l’oremus en quedar-hi penjat ?
Doncs bé, allò que, al meu entendre ho diferenciava era que els de Vilabertran van ser prou espabilats com per donar categoria de realitat a la ficció i donar categoria de ficció a això que hem convingut a dir-ne realitat
Vaig entendre que en això hi havia grandesa ja que allò que d’immediat es produïa era una elevació
Calia elevar-se... per ser prou gran... per viure en una ficció... considerada com una realitat... i en una realitat considerada com una ficció
Vaig veure que en aquest doble joc només hi cabien coses nobles, coses grans
I la ficció, per exemple, tot just començava quan algú alguna vegada deia coses com ara aquesta : ja ho deia sant Pau al Romans : primer els de Vilabertran, després els altres ... són de Vilabertran
Recordo, dels primers temps de quan vaig ser-hi, un debat a l’ajuntament. Es va produir arran de la proposta de l’alcalde de llençar un eslògan per a fomentar la visita al poble. L’eslògan deia : « Vilabetran, terra mítica ». Et sona, oi ?
Però tornant al to seriós d’abans, t’haig de dir encara, que això em va permetre eixamplar la meva estreta visió del món que aleshores encara no comprenia que tots som en un mateix vaixell anomenat Vilabertran, o com n’hi vulguis dir : de ser-hi, però, hi és
Com sigui que vaig entendre que les coses així considerades eren millor que les no considerades de cap manera, això em dóna l’alegria — tenir i donar alegria, ja ho saps, és molt —d’haver sobreviscut per a explicar-te-les — ja veus — als meus noranta
Ara, però, encara t’haig de demanar que visitis ( confortis i , també, consolis ) a la Fina. Ja sé que em diràs que això agrada a tothom...
1 comentari:
Ja que has estat tan bon metge, li va dir l’avi Jaume a en Xevi, ja que has estat tant bon metge perquè has sabut confortar els meus genolls, vull explicar-te un secret que m’ha semblat que et podia interessar
Has de saber que quan jo em vaig casar amb una de Vilabertran em va semblar que entrava en un món de fantasia ( o de « ficció » com us agrada de dir ara )
Un d’aquells mons que fa que els teus peus siguin a un pam de terra
Efectivament a Vilabertran s’hi esdevenien coses sorprenents
¿ Què diferenciava, però, em preguntava, el món de Vilabertran, del món de les alegries passatgeres del món que a més d’un han fet perdre l’oremus en quedar-hi penjat ?
Doncs bé, allò que, al meu entendre ho diferenciava era que els de Vilabertran van ser prou espabilats com per donar categoria de realitat a la ficció i donar categoria de ficció a això que hem convingut a dir-ne realitat
Vaig entendre que en això hi havia grandesa ja que allò que d’immediat es produïa era una elevació
Calia elevar-se... per ser prou gran... per viure en una ficció... considerada com una realitat... i en una realitat considerada com una ficció
Vaig veure que en aquest doble joc només hi cabien coses nobles, coses grans
I la ficció, per exemple, tot just començava quan algú alguna vegada deia coses com ara aquesta : ja ho deia sant Pau al Romans : primer els de Vilabertran, després els altres ... són de Vilabertran
Recordo, dels primers temps de quan vaig ser-hi, un debat a l’ajuntament. Es va produir arran de la proposta de l’alcalde de llençar un eslògan per a fomentar la visita al poble. L’eslògan deia : « Vilabetran, terra mítica ». Et sona, oi ?
Però tornant al to seriós d’abans, t’haig de dir encara, que això em va permetre eixamplar la meva estreta visió del món que aleshores encara no comprenia que tots som en un mateix vaixell anomenat Vilabertran, o com n’hi vulguis dir : de ser-hi, però, hi és
Com sigui que vaig entendre que les coses així considerades eren millor que les no considerades de cap manera, això em dóna l’alegria — tenir i donar alegria, ja ho saps, és molt —d’haver sobreviscut per a explicar-te-les — ja veus — als meus noranta
Ara, però, encara t’haig de demanar que visitis ( confortis i , també, consolis ) a la Fina. Ja sé que em diràs que això agrada a tothom...
Publica un comentari a l'entrada