Fa poc vam estar a Farrera de Pallars on el germà del Jordi s'ha arreglat un paller. Fent descoberta pels voltants vam ensopegar amb aquest camí que va de Tabascan a Bohavi en ple parc natural de l'Alt Pirineu.Si no és el camí de casa s'hi assembla molt...
8 comentaris:
I TANTTTTTTTTTTTTT SI ES IGUALLLLLLLLLLLLLLLLLL
QUE XULUUUU! ( el jordi vuy dir eh! )jajajaja
petonets del baix bages!
els arbres del camí em sembla que es diuen bedolls.... m'havien explicat que d'aquesta escorça els antics de l'Alt Pirineu feien caçoles que podien anar al foc per escalfar llet, aigua....
Molt bona la imatge.... aquests camins són els nostres camins....
Petons a tots...
Que en són, de bonics, perles per les muntanyes els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i el benestar, que anuncia la (...) i diu (...) : «El teu (...) ja regna!»
Això del "baix Bages" és una diana. En tinc dos exemples:
Un de mossèn Lluís Roqué. Ell, que li agradava fer servir l'expressió "acaronar la natura" (havia nascut a Sant Joan de les Abadesses), alguna vegada m'havia dit que no sabia com havia pogut anar a espetegar en aquest Bages de malamort..
Un altra de l'avi Josep que, algun dia, al arribar a casa nostra per passar-hi un temporada, tot just entrar al revedor li deia a la seva filla: "mira que és lleig Manresa, eh?.."
Sí. "Que en son de bonics" els camins, vorejats de tots el verds, o dels grocs dels camps a l'estiu. I també quan ja vermellegen els arbres a la tardor, o amb aquests grisos d'hivern de la fotu.. Camins més aviat de tornada, que ens menen a casa, "aquests camins son els nostres camins"..
I quina sort si, com el Jordi, tan sols mirant enrere, trobem qui li plau de fer-nos una fotu. Aleshores és com portar el camí i la casa (com la motxilla) a sobre :))
[maite].... aquests camins són els nostres camins....[/maite]
[uri] No sé perquè, però sempre he tingut la sensació que ja he viscut en un lloc així o que vinc d'aquí, coses d'altres vides, suposo.
M'imagino caminant amb un bastó per camins d'aquests, saludant la gent que passa... Al bar jugant una 'botifarra' o un dominu amb el carajillo davant i la faria a la boca amb la música d'un 'telediari' de fons... A casa, assegut en un banc de fusta al costat d'una llar de foc, fent unes torrades amb all i oli. Uhhhh.
Sempre hem ve a la memòria un llibre del Vallverdú "L'home dels gats" (de quan llegíem els Zoos d’en Pitus) que sempre m'evoca aquests pensaments.
Només falta que es tornin a posar de moda les boines i m'apunto al carro (per cert qui té les boines de l'Avi?)
Quan pugui dominar la meva vida, faré un cop de cap i aniré a viure prop d'un camí com aquest! i llegiré "l'home dels gats" pensant en que un dia viuré en un lloc així.
Quina enveja Jordi, quina enveja.
[/uri]
[pijo] quinaaafotu, maaancanta, quemaaaco [/pijo]
A10
UriOl
Uri, ben trobat !!!! per fi en aquest blog, també se't troba a faltar tu, com a tots que tenim coses a dir.
M'encanta tot el que has dit, tant ben dit.. .
Sabrem treure punta a tot el que has dit i insinuat .........."quan pugui dominar la meva vida"....
... molt bé....aquí també hi ha canya !!!!!!!
Ens hi apuntem tots ?????
Maite, m'apunto:
Uri:
Com diu el Mingu, més que trobar aquest camí, m'estimo "més" trobar algú que li plagui fer-me la foto i que sigui prop meu.
Quan pugui dominar la meva vida?
Hi ha un temps per tot, el guru diria que el que importa és "l'ara i aquí". Fes que l'ara i aquí siguin cada cop més maaaacos.
Tots:
Gràcies a tots per la vostra empatia, jo només volia (je, je)que us fixéssiu en el punt de fuga de la reglera que formen els blancs troncs dels bedolls.
Jordi
i ara siiiiiiii i aquí i podem transcriurer lo de " quina ventilada afectiva cuanta companyia" FUAAAAAAAAAAAAAAAAA... ;)
Publica un comentari a l'entrada