Desencriptant una miqueta més

Va ser per un prec de Carlemany que el papa Urbà VI va proclamar un 29 de setembre l’arcangel sant Miquel com a patró de l’imperi carolingi.

A la vista dels «resultats» hom podria dir que aquest arcàngel militant d’Europa no s’ha mostrat a l’altura de la seva tasca, ja que la darrera vegada que s’esdevingué una gesta a l’empar de la bandera de sant Miquel fou l’any 955, quan l’armada de l’imperi d’Otó I va rebutjar a Lechfeld l’atac de la cavalleria hongaresa. La darrera vegada. Ara, doncs, podem considerar la diferència entre una Europa de la substància, unificada pel seu àngel i una Europa de la funció que busca el motiu d’unificació en una moneda comuna. Podem considerar els nostres origens

També Sòcrates ja parlava d’aquest convidat subtil i discret que intervenia en el seu diàleg amb ell mateix, algú que venia com si vingués d’un espai exterior i de molta proximitat

O, també, escolteu aquest relat. No té desperdici:

«Tot d'una es va presentar un àngel del Senyor i el calabós s'omplí de claror. L'àngel va tocar Pere al costat, el desvetllà i li va dir: —Aixeca't, de pressa! Llavors les cadenes li van caure de les mans, i l'àngel li digué: —Cenyeix-te i posa't les sandàlies. Pere ho va fer, i l'àngel afegí: —Posa't el mantell i segueix-me. Pere sortí a fora i el seguia, però no s'adonava que això que feia l'àngel era veritat; es pensava tenir una visió. Van passar la primera guàrdia i la segona i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat. La porta s'obrí tota sola, i ells sortiren i continuaren carrer avall, i de sobte l'àngel el va deixar. Llavors Pere tornà en si i digué: —Ara veig realment que el Senyor ha enviat el seu àngel i m'ha alliberat de les mans d'Herodes i de tot allò que el poble dels jueus esperava que passés.

Especialment significativa és la forma que pren el relat per fer-nos veure com no es tracta de cap somni, de cap fantasia poètica ni de cap al·lucinació. Diu: «no s'adonava que això que feia l'àngel era v e r i t a t ; es pensava tenir una visió» o «de sobte l'àngel el va deixar» o «llavors Pere tornà en si i digué: —Ara veig r e a l m e n t que el Senyor ha enviat el seu àngel»

Per al antics, el principi de la filosofia dels nostres temps moderns «cogito ergo sum» els semblaria absurda, incomprensible, sense to ni so, perquè ells, en tot cas, només haurien entès la formulació de la frase «per passiva»: «hom (l’àngel) pensa en mi: és per això que sóc!»

El camp on aquestes coses de l’àngel s’esdevenen és, en ell mateix, creador de proximitat perquè la propietat del geni protector és la de no allunyar-se mai massa del seu protegit

El aniversaris haurien de servir per a recordar coses com aquesta: l’amic íntim, el discret, el nostre bessó insubstituïble, a ben segur molt a prop nostre en aquesta nostra gesta de... neixer. «—Ai, l’Angeleta» solia dir el tiet a la Marteta i també penso amb en Mingu del vint-i-cinc, tant proper al vint-i-nou

Santi

REMATAREM EL MES DE SETEMBRE

REMATAREM EL MES DE SETEMBRE
Originally uploaded by carme1000.

CELEBRANT EL QUE FA 11 ANYS DEL CASORI DE LA MªPIA I EL ORIOL! AVUI LES FLORETES PER A ELLS! A QUIN RESTAURANT HEU DIT QUE CONVIDEU? TA TA TATA TA TA TATA TA TA TA TA TATATAAAAAAAA!!!!!!

Ja hi heu entrat?

La idea és la de donar.. continuitat?.. contingut? .. a les últimes paraules que, com un indicador clar i precís, ens va deixar el Pitu al seu blog: "el tema es el lenguaje".

Com es diu en una de les primeres entrades que ..un de nosaltres.. hi va deixar caure:

"Anirem al gra. Sense perdre temps. Agafem el teu convit «per les banyes». Ens hi posem tot seguit. No perdrem ni un minut en fer cap panegíric ni elogi. La cosa és clara i preciosa. Efectivament, Pitu, el tema és el lleguatge: «aquí» ens trobem. El jardí que ens has llegat és immens. Saber-ne estar «a l’altura» per a nosaltres, a partir d’ara, serà la qüestió. Elevació. Sursum, corda"

Vinga, vinga, que tenim poc temps!

CONCURS

QUE ES UN BLOG?

A la millor resposta se li entregarà un joc de piles recarregables !
( que de ben segur aniran d'allò mes be per acabar l'any..)

Desencriptant..

L'entrada "Críptic, molt críptic.." del Santi, la que teniu a sota, ve a tomb perquè demà és sant Miquel, sant Rafael i sant Gabriel, els tres arcàngels (àngels que, prenent figura humana, han intervingut en la història de la Salvació, tal com ho creu la tradició catòlica a partir d'algunes cites bíbliques i les interpretacions que en fan els pares de l'Església). També el 2 d'octubre es celebra la festa dels àngels custodis o de "la guarda"

Aquesta de dalt és la imatge de l'arcàngel sant Miquel que tenim a l'església parroquial de Santpedor. És força antiga. L'any passat la van restaurar i ara ocupa un lloc d'honor al lateral dret de l'església. Fa gràcia com és d'enrotllat el nostre sant Miquel, amb aquesta mirada que fa i el mocador al coll..

Si Déu ho pot tot, perquè no havia de tenir la gentilesa de posar-nos un company de camí? Un dels seus àngels -tants com n'hi ha- d'aquells que volten per allà al Cel sense res més que fer que cantar lloances..

Justament ahir, a la petita biografia del dom Helder Càmara hi sortia aquest detall tan deliciós:

"Yo concedo a todo el mundo el derecho a reírse de mí y de mi ingenuidad; pero le aseguro que el caminar con José, mi ángel, me ayuda y me anima. Por supuesto que no le rezo a mi ángel de la guarda a cada instante con ocasión de cualquier problemilla;pero en los momentos difíciles, más críticos, cuando no hay ayuda humana posible, entonces le pido protección a mi ángel.. Y no me ha fallado una sola vez. Jamás.. Puedo imaginarme la alegría que experimenté cuando, al llegar a la casa del Padre, me encuentre con mi ángel y me diga su verdadero nombre.."

O aquell altre d'en Josep Rossinyol -el pare de la Pil, el Josep Maria i el Patxi- quan, un dia que anava amb el seu cotxe per aquests mons de Déu, va recollir un frare que li demanava que el portés. El frare li va preguntar si no es sentia sol en aquells viatges tan llargs, i ell li va contestar que ell mai no es sentia sol perquè mai no hi era, sol: sempre sentia la companyia de Déu i del seu àngel de la guarda..

O aquest, de la vida d'Eliseu, quan el rei dels arameus que lluitava contra Israel, va enviar el seu exèrcit per fer presoner Eliseu i el van envoltar de nit:

“Quan, de bon matí, el qui estava al servei de l'home de Déu es va llevar i va sortir, veié el destacament, amb els cavalls i els carros, que tenia encerclat el poble. El servent va dir a Eliseu:
-Ah, senyor! Com ens ho farem?
Ell respongué:
-No tinguis por, que són molts més els qui estan amb nosaltres que els qui estan amb ells.
I Eliseu va pregar dient:
-Senyor, obre els ulls d'aquest servent, que hi vegi!
El Senyor li va obrir els ulls, i va veure la muntanya plena de cavalls i carros de foc que envoltaven Eliseu. (un exèrcit d’angels que Déu havia enviat per a protegir-los)
Quan els arameus baixaven cap a Eliseu, ell va pregar al Senyor que encegués aquella gent. I el Senyor els va encegar, com Eliseu havia demanat.” (2 Reis, VI, 15-18)

En fi, que felicitats als Miquels Rafels i Gabriels!

Críptic, molt críptic

Els "mèdia", l'espai medial també considerat com el treball o la respiració o la comunicació de tothom amb tothom en una sola i mateixa esfera (la nostra, la única, la millor de les possibles)

L’angeologia com la ciència del mèdia diví

Els àngels com a mitjancers d’aquest espai d’elevació

Grans navegacions

Lliga amb la teoria del paraigua

Bones notícies des del sud

Bon dia a tothom. Sóc en Pere

Segurament demá es el darrer día de feina.

Si em deixen i tinc peles, em quedaré uns dies per veure la zona i el paisatge (uns quants núvols per la Marieta) i la gent (i les merles). Després pensaré la tornada a casa (Perelló) molt possiblement passant per BCN i Santpedor...

Molts deures pendents, poc temps i poques energíes. Sí, sí: ha d'arribar el moment que pugui processar tots els nostres tresors del blog.

A una amiga meva li deia una vegada que hi havia molt poca gent amb la qual realment et poguessis fregar, fregar, el cervell.
I que aquests són els amics que queden... perqué sí —no sabem ben bé perquè— però és el que més alegria dóna.

He estat sempre partidari —ho podeu interpretar pel meu decurs vital i sensual— d'aquesta mena de frec que dóna la proximitat, o promiscuitat, o contuberni, o connivencia, o exemple, o investigació, o incertesa, o curiositat, o poesia, o no sé, no sé que més se li acut ara al cervell...

Què hi farem!

Potser per aixó ploro

23

23
Originally uploaded by carme1000.

I COM AQUEST BLOG JA SEMBLA "TOTS ELS CUMPLES DEL MÓN" AQUI EN TENIM UN ALTRE

PITU!!!

PITU!!!
Originally uploaded by carme1000.

"ITACA T'HA DONAT EL BELL VIATGE"

PER ELLES!!!

PER LA MERCEDITES QUE DEMÀ FA SANT!I PER LA TERESITA QUE FA 80 PRIMAVERES! VINGA UNES FLORETES PER ELLES!!!!!
MOLTES FELICITATS I PETONETS!!!!

SPRINTERS XAVI

SPRINTER XAVI
Originally uploaded by carme1000.

Aquí el tenim rodejat de fans !
Animem-lo que avui dijous participen
Al concurs D.O.’05 de Tarragona!!!
Molta sort SPRINTERS!!!

En el dia de la barqueta...

...una nova consigna per als nous navegants:

" Reescalfa la teva vida personal tot just per damunt del punt de gel — i... fes el que vulguis ! "

Si l'ànima es desgela ¿ qui podrà dubtar de la seva inclinació i de la seva capacitat per celebrar i per navegar i per treballar amb els altres ?

setembre.. carbasses!

"la nit de Halloween, la Gran Carbassa vola per l'aire amb el seu sac de joguines i les reparteix a tooots els nens bons de la Terra"

Es ben bonic viure les estacions de l'any. També l'any litúrgic, amb els seus temps -Advent, Nadal, Epifania; Quaresma, Pentecosta, Pasqua- i els seus sants i festes. Festes del Cel i de la Terra, que podem celebrar tots junts, els que ja son allà i els que encara som aquí.

La nit de Halloween ("All Hallow's Even" - "Vigília de Tots els Sants"-) no és fins el 31 d'octubre, però és que demà és sant Linus..

LA MONICA

LA MONICA
Originally uploaded by carme1000.

avui vola a Escocia! a lo que avui en dia en diuent un erasmus!! elis elis i vosaltres no!
BON VIATGE MONI!!!! ;)

En Pere

En Pere m'ha demanat que pengi això en nom seu. Diu que, ara com ara, va de bòlit i que no té massa temps per entretenir-se gaire en això del blog, tot i que, pel que em diu, jo diria que no es perd pistonada.

Doncs bé vet'ho aquí:

«Segons la tradició, Plató, hauria fixat a l’entrada de la seva acadèmia un rètol pregant a qui no fos «geometre» es mantingués lluny d’aquell lloc. També explica la tradició que, una mica més endavant, hi havia un altre rètol nogensmenys ocult i humorístic: "que sigui exclòs d’aquest lloc qui no estigui disposat a implicar-se en les aventures amoroses amb d’altres visitants del jardí dels teòrics"

»Això ve al cas perquè, ara no es veuen —o no es deixen veure— les merles com abans (cliqueu aquí per "merles" i, aquí, en general, [la nota és meva: Santi]) sí, però, que hi ha tords (crec que aquí també es diuen així —tordos—) que tenen un vol una mica desgavellat. I estornins. Sempre petits i sempre en bandada. Fan voltes i voltes tots junts. Una vegada li vaig comprar un reclam d´estornins a la Blanca. Com a objecte era molt bonic, i un tant, podríem dir, eròtic... El vaig comprar a Vinçon. El sacsejaves i feia el mateix xiuxiueix que fan els estornins en manada.

»Per cert, i parlant de tot, en Santi em va prometre que m’enviaria un poema de W. C. Williams sobre pardals, i encara l’espero (també podeu clicar aquí per "pardals" [la nota és meva]).

»Nois, está clar que avui no tinc el día, pero, sí que em prenc la molèstia d’escriure-us, ni que només sigui per donar-vos un petó...

»Senyals de fum, senyals de vida, senyals d’aquestes també meves aventures amoroses pel nostre jardí dels nostre quinze teòrics

»—O no? »

Joventut

mercesanti
Originally uploaded by Des del Penedès.

...d'un calaix ple de fotos, aquesta és la que més m'ha agradat. Aquí va començar una vida, una història... aquí et vaig conèixer.
Per Molts Anys, MERCÈ!!!!

"Ventura i gràcia et persegueixin.."

Per molts anys Mercè.. "..tots els dies de la teva vida!"

El tacte en l'ensenyament

El Miquel ha portat un llibre a casa que és una joia. El títol és "El tacto en la enseñanza. El significado de la sensibilidad pedagógica". L'autor -el de la fotografia de més amunt- és el pedagog nordamericà Max van Manen. M'ha agradat molt tot el que diu i com ho diu. Persones així fan pensar que ens podem morir tranquils: deixem el món en bones mans.. Copio el primer trocet amb que em vaig topar al obrir el llibre:

"Para ser capaces de actuar solícitamente con los niños tenemos que estar inducidos por el amor y el cariño que hacen posible una relación pedagógica. Puede que quiera elogiar y animar a un niño difícil, que da guerra porque necesita llamar la atención y que se le anime. En ese caso puedo expresar palabras de apoyo correctas, pero mis ojos traicionan mi verdadero sentimiento de disgusto. Sólo si puedo ver más allá de la dificultad del niño y ver su vulnerabilidad podré concertar de verdad mis ojos con mis intenciones pedagógicas respecto a él.
Por lo tanto, es importante darse cuenta de que la mirada de los
ojos normalmente no se puede conformar y manipular con tanta facilidad como las palabras que pronunciamos. Un gesto de ánimo, una mirada comprensiva, un gesto significativo, una cara abierta y que invita, no son simplemente una serie de habilidades del comportamiento que uno pueda aprender en un taller sobre gestión del aula. Un profesor que anima con tacto a un niño con una mirada afectuosa y de
apoyo debe sentirse atraído afectivamente por el niño. El profesor debe ser la propia mirada que intercambia con él."

En el llibre, a més d'exposar tot el tema des de la teoria, distingint molts aspectes en els que cal tenir "tacte", també hi ha lloc per a molts exemples deliciosos. En copio un als "comments"

:))

Diuen, els qui hi han estat, que en el jardí dels Bertran hi havia quatre paraules que eren les més pronunciades, les més agradables de repetir.

Les paraules MANS, o la manubitat, ORIGEN o els començaments o bereshit o arjé, CAMÍ o estrada i, també, PAU.

Diuen aquests que alguna vegada s’hi han passejat per aquest jardí, que sovint s’hi podia veure als quinze en grups de dos o tres o més o, de vegades, a tots que confluïen i que no feien res mes que declinar i declinar i, aparentment, tan sols repetir aquestes paraules: per activa o per passiva, del dret o del revés, i que es passaven les tardes (quin luxe!) trovant-ne noves aplicacions

L’origen parla de pau, la pau parla amb els origens, les mans es dirigeixen als origens, les mans es donen la pau, la pau del camí, les mans fan camí cap al origens de la pau.

Coses així

Diversitat

Aquest és un dels quadres d’un dels dos retaules que hi ha als laterals de l’església de Saint Lary. Si ho recordeu, us n'havia parlat. Que és molt bonic, ara no cal que ho digui doncs ho podeu veure vosaltres mateixos.

M’ha semblat que podia servir per il·lustrar el títol: Diversitat.

Diversitat de respostes –ben diferents- a la Maite, que ens demanava si sabíem on eren unes claus..

Diversitat en les maneres d’entendre -per exemple- l’Església, ahir, en una entrevista molt ben feta de la Mònica Terribas al bisbe Pere Casaldàliga. Va dir moltes coses estupendes; també en va dir algunes en les que alguns no hi estaríem d’acord. Però quin pensament tan ben treballat i quina manera de parlar tan agradable. Em va posar content sentir-li dir com es tenen un gran respecte el papa Benet i ell (havien parlat molt –“el tema és el llenguatge”, i també havien fet broma: bons amics).

Quines coses! Mentre escric això rebo de la Maite:

"l'important és el llenguatge guaridor, la comunicació, el risc i jo penso :
si ningú dona el toc de sortida no es construeix (destrueix) res; i si no queda res : que fotem tanta gent en aquest món tancats en la nostra gàbia???"

(M'he infiltrat en aquest text del Mingu per dir-vos que no us perdeu els "comments". Un d'ells té una capsa de sorpreses anomenada PUNXANT AQUÍ)

Un conte per a la Maite (tot esperant el blog TotsElsContesDelMon)

"La leyenda dorada" de Santiago de la Vorágine (Alianza) ens ofereix amb la llegenda de Cristòfol (Xristo-foros) un model sugesitiu del transport humà de Déu

Cristòfol, un gegant de la terra dels cananeus, de dotze colzes d’alçada, que pel seu aspecte salvatge infonia terror a qui el mirava, es va convertir al cristianisme mogut pel desig de no servir a cap altre senyor que el senyor més gran. —I doncs, qui era aquest senyor ? Cristòfol es va adonar que el seu primer amo, un rei, temia el demoni com a algú més poderós que ell, de manera que va perdre-li la fe i s’en va anar amb l’imponent dimoni, però també aquest seu segon senyor, el dimoni, va fugir davant la imatge de Crist, de la qual cosa l’heroi de la llegenda va deduir que cap altre que el representat havia de ser el suprem de tots els sobirans tot i romandre invisible en aquest món i que només confirmava la seva presència mitjançant signes i miracles. Així és com es va fer instruir al seu servei per un pietós ermità que li va proposar que transportés gent a través d’un riu pregon i perillós. Un dia va sentir la veu d’un nen que li demanava per tres vegades que l’ajudés a creuar el riu

« (...) Cristóbal se acercó a él, lo alzó del suelo, lo colocó cómodamente sobre sus hobros, tomó en sus manos el varal que le servia de bastón y se introdujo en el agua. De pronto, el nivel del cauce comenzó a subir incesantemente y al mismo tiempo a aumentar el peso del niño cual si su cuerpo dejase de ser carne y se tornase plomo. A cada paso que daba aumentaba el caudal del agua visiblemente y hacíase más pesada la carga que transportaba en sus fornidos hombros. Al llegar hacia el medio del cauce creyó que no podría soportar un momento más el peso del niño ni el ímpetu de la corriente. Lleno de angustia y temiendo que no le iba a ser posible salir con vida del apurado trance en que se hallaba, hizo un esfuerzo supremo y, sacando de sus agotadas energías unas fuerzas sobrehumanas, consiguó llegar a la otra orilla, puso al chiquillo en el suelo, y en tono desfallecido exclamó: «¡Ay, pequeño! ¡Qué gravísimo peligro hemos corrido! ¡En menudo aprieto me has puesto! ¡He sentido en mis espaldas un peso mayor que si llevara sobre ellas el mundo entero!». «Cristóbal», comenzó el niño, «acabas de decir (puix el tema és el llenguatge) una gran verdad; no te extrañe que hayas sentido ese peso porque, como muy bien has dicho, sobre tus hombros acarreabas al mundo entero y al creador de ese mundo. Yo soy Cristo, tu rey. Con este trabajo que desempeñas me estas prestando un extraordinario servicio»

Amb el treball de cristòfor es vencen l’exterioritat i l’esclavatge. Des d’ara el joc de l’esfera del Ser, significarà també un assumpte íntim. El portador entra amb relació personal directa amb el centre de l’esfera. La càrrega del món ja no recau damunt un tità solitari com un pes mort sinó que es converteix en part de la història d’amor entre l’epicentre humà i el centre diví, que adquireix el rang de cooperació

Ell, el servent exemplar, porta al portador que tot ho porta

Aquest mati

Aquest matí ha aparegut el meu llibre de Paul Celan obert per la pàgina 479:

Enseñaba las leyes de la gravedad, aducía una prueba tras otra, dio sin embargo con oídos sordos. Entonces se elevó en el aire y enseñó en vilo las leyes: esta vez le creyeron, pero nadie se extrañó que no volviera del aire

Can Jorba

A l'avi li agradava anar a Jorba Preciados, a Barcelona, per allà al Portal de l'Àngel. Els de Manresa, també teniem el nostre Can Jorba, més de poble, si voleu, però Déu n'hi do.. Allà al terrat de can Jorba, fa molts anys havien muntat un circuit per anar amb aquests cotxes de pedals, de fusta. Per als nens que hi haviem anat, allò era la glòria..

Can Jorba ja fa anys que és tancat, tan sols hi ha l'edifici. Al Juliol, amb la Mª Carme i la Isabel vem anar a una exposició record de tota aquella època. Vem veure aquesta fotografia exposada i de seguida en vem encarregar una còpia. Al tiquet de recollida deia que podiem anar a buscar-la a partir del dia 4 de Setembre, però tan sols de dilluns a divendres. Estàvem impacients per tenir-la i publicar-la al blog, sobretot perquè la veiés el Pitu. El dilluns, dia 5, la va recollir la MªCarme, just abans de marxar cap a Pamplona.

Isabel

Tots els jardins del món. De jardins n'hi ha per tot arreu, alguna vegada fins i tot a la butxaca del jersei de la Isabel (avui és el seu anniversari)

Pes

Es converteix en individu aquell que queda marcat per la desaparició d’algú altre insubstituïble

Podríem dir, per tant, que el jo és l’orgue del pre-abandonament i de la pre-despedida

Donat que aquest ‘comptar amb que serem abandonats’ constitutiu del jo, és essencialment de naturalesa anticipadora, protegeix, també, de les catàstrofes irreparables de separació, a tots aquells que s’han adonat que restaran algun dia també darrera, a la cua, sols

Cal exercitar-se, doncs, en la pèrdua abans que aquesta no superi el perdedor

Si els qui restem no volem quedar-nos petrificats en la obstinació, la part més important del dol ha d'haver estat consumada abans de la mort de l’altre essencial i, aquest pre-dol, es manifesta en forma de distància

En l’«amour-fou», per exemple, s’ignora aquesta despedida prèvia com si els units volessin negar anticipadament qualsevol possibilitat de separació per sempre. Es fan còmplices recíprocament en el propòsit de no donar a l’altre cap oportunitat de sobreviure al company íntim

Qui està preparat, doncs, per a aquesta substitució també estarà disposat a assumir la seva part de pes del món

Si el món resulta pesat no és només a causa de la maleïda-històrica-època-aquesta-en-la-qual-hem-de-fer-tants-esforços-per-a-guanyar-nos-la-vida: quan es nota amb una precisió gran la pesantor és quan ens inclinem per permetre que se’ns carregui amb el treball d’assumir el lloc d’aquest altre insubstituïble al qual ens estem referint

I no parlem de sant Cristòfol que diuen que un dia, quan va voler explicar l’enorme pes de les seves espatlles, va exclamar: «—Òndia, si porto a aquell que em porta!»

Els analistes de l’escuma reconeixen que una escuma és més vella pel fet que les seves bombolles són més grans a causa que les més joves esclaten abans i 'moren' —és un dir— a l’interior de les seves veïnes, deixant en herència el seu volum d’aire

gracias

Estoy aquí delante de tu ordenador....
Lloro....
Son lágrimas con alegría, porque me vienen tantas cosas tan buenas a la cabeza... pero reconozco que ahora no puedo evitar un punto de amargura que me pincha muy fuerte. Y me pincha porque más que nunca deseo un abrazo tuyo. Busco el consuelo de la misma manera que lo hacía todas las noches pasadas: voy a la cocina y me asomo al pasillo esperando ver la luz de vuestro cuarto y oír la radio encendida que me dice que estás ahí. Eso me tranquilizaba muchísimo pero ya ha llegado el momento para el que he intentado prepararme lo mejor posible, y casí hasta creía que estaba del todo preparado... Sé que lo estaré aunque aún me falte un poco. Ahora hace un año que me convencías de ello, regalándome una sonrisa mientras yo me esforzaba por imitarte conteniendo las lágrimas cuando me decías que "tenías una enfermedad de esas que hay que luchar".
Así empezaba la lección ejemplar. Acaba también con tu sonrisa, pero yo ahora no intento contener las lágrimas. Ahora lloro. Pero con una diferencia y es la razón por la que escribo en este blog de optimismo y alegría: "entonces" yo lloraba por dentro e intentaba sonreír por fuera. Ahora lloro por fuera pero mi sonrisa interior es cien veces más grande....y grita GRACIAS.
Gracias Pitu, y Gracias a todos los que habéis estado ahí.

Confessió

Con qué dolor se entenebreció mi corazon! Cuanto miraba era muerte para mi. La patria me era un suplicio, y la casa paterna un tormento insufrible, y cuanto había comunicado con él se me volvía sin él crudelísimo suplicio. Buscábanle por todas partes mis ojos y no aparecía. Y llegué a odiar todas la cosas, porque no le tenía ni podían decirme ya como antes, cuando venía después de una ausencia: “He aquí que ya viene”. Me había convertido yo mismo en una gran pregunta y preguntaba a mi alma por qué estaba triste y me conturbaba tanto, y no sabía qué responderme. Sólo el llanto me era dulce y ocupaba el lugar de mi amigo en las delicias de mi corazón.

Era yo miserable, como lo es toda alma prisionera del amor de las cosas temporales, que se siente despedazar cuando las pierde, sintiendo entonces su miseria, por la que es miserable aun antes de perderlas.

Maravillábame que viniesen los demás mortales por haber muerto aquel a quien yo había amado, como si nunca hubiera de morir; y más me maravillaba aún de que, habiendo muerto él, viviera yo, que era otro él. Bien dijo uno de su amigo que “era la mitad de su alma”. Porque yo sentí que “mi alma y la suya no eran más que una en dos cuerpos”, y por eso me causaba horror la vida, porque no quería vivir a medias, y al mismo tiempo temía mucho morir, porque no muriese del todo aquel a quien había amado tanto.

Sant Agustí, Confessions IV, caps. 4, 6, 9, 11

És per a tu, Xevi. Gràcies, una vegada més, per telefonar-me

El Miquel en fa dues dotzenes

No voldria fer ombra o deixar arraconats els anticossos del Santi (a veure si hi ha una mica de diàleg i aportacions, que son ideees que no poden quedar sense comentari!), però és que avui és un dia important: el Miquel fa 24 anys!: Felicitats Miquel!!

El Miquel estudia pedagogia, però més que res practica pedagogia, la respira (inspiració - expiració), al carrer, amb el amics, amb si mateix, però sobretot amb la família. Gràcies, Miquel. Per molts anys ens puguis anar guiant pel bon camí.

Ahir va ser l'anniversari de la Nerea, la Matusalem dels fills dels cosins. Felicitats!!! Podries penjar una fotu, MªCarme...

Res no podrà mai (Anticossos, 5)

Res no podrà mai ser prou pesat fins al punt que no pugui ser portat per qui estigui convençut de voler allò que deu, allò que ha de voler.

Això es pot considerar com una exageració metafísica i una transferència enganyosa del principi de levitació de la voluntat, però el pinyol d'això s'explica pel fet que la criatura humana pertany a la dimensió de la petjada vertical.

En aquesta pertanyença, allò donat i el tu pots es relliguen amb l’hom t’ajudarà, però sobretot amb l’allò reeixit que travessa l’horitzó.

D’aquesta associació neix la confiança —¿també infinita?— que el més inversemblant s’esdevé com si fos allò més natural

(A Maite, con alegria, esperando me estará escuchando)