Va ser per un prec de Carlemany que el papa Urbà VI va proclamar un 29 de setembre l’arcangel sant Miquel com a patró de l’imperi carolingi.
A la vista dels «resultats» hom podria dir que aquest arcàngel militant d’Europa no s’ha mostrat a l’altura de la seva tasca, ja que la darrera vegada que s’esdevingué una gesta a l’empar de la bandera de sant Miquel fou l’any 955, quan l’armada de l’imperi d’Otó I va rebutjar a Lechfeld l’atac de la cavalleria hongaresa. La darrera vegada. Ara, doncs, podem considerar la diferència entre una Europa de la substància, unificada pel seu àngel i una Europa de la funció que busca el motiu d’unificació en una moneda comuna. Podem considerar els nostres origens
També Sòcrates ja parlava d’aquest convidat subtil i discret que intervenia en el seu diàleg amb ell mateix, algú que venia com si vingués d’un espai exterior i de molta proximitat
O, també, escolteu aquest relat. No té desperdici:
«Tot d'una es va presentar un àngel del Senyor i el calabós s'omplí de claror. L'àngel va tocar Pere al costat, el desvetllà i li va dir: —Aixeca't, de pressa! Llavors les cadenes li van caure de les mans, i l'àngel li digué: —Cenyeix-te i posa't les sandàlies. Pere ho va fer, i l'àngel afegí: —Posa't el mantell i segueix-me. Pere sortí a fora i el seguia, però no s'adonava que això que feia l'àngel era veritat; es pensava tenir una visió. Van passar la primera guàrdia i la segona i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat. La porta s'obrí tota sola, i ells sortiren i continuaren carrer avall, i de sobte l'àngel el va deixar. Llavors Pere tornà en si i digué: —Ara veig realment que el Senyor ha enviat el seu àngel i m'ha alliberat de les mans d'Herodes i de tot allò que el poble dels jueus esperava que passés.
Especialment significativa és la forma que pren el relat per fer-nos veure com no es tracta de cap somni, de cap fantasia poètica ni de cap al·lucinació. Diu: «no s'adonava que això que feia l'àngel era v e r i t a t ; es pensava tenir una visió» o «de sobte l'àngel el va deixar» o «llavors Pere tornà en si i digué: —Ara veig r e a l m e n t que el Senyor ha enviat el seu àngel»
Per al antics, el principi de la filosofia dels nostres temps moderns «cogito ergo sum» els semblaria absurda, incomprensible, sense to ni so, perquè ells, en tot cas, només haurien entès la formulació de la frase «per passiva»: «hom (l’àngel) pensa en mi: és per això que sóc!»
El camp on aquestes coses de l’àngel s’esdevenen és, en ell mateix, creador de proximitat perquè la propietat del geni protector és la de no allunyar-se mai massa del seu protegit
El aniversaris haurien de servir per a recordar coses com aquesta: l’amic íntim, el discret, el nostre bessó insubstituïble, a ben segur molt a prop nostre en aquesta nostra gesta de... neixer. «—Ai, l’Angeleta» solia dir el tiet a la Marteta i també penso amb en Mingu del vint-i-cinc, tant proper al vint-i-nou
Santi
16 comentaris:
El relat dels fets dels apòstols segueix així: «Ja del tot conscient de la situació, Pere se'n va anar a casa de Maria, la mare de Joan, conegut amb el sobrenom de Marc. Allí hi havia molta gent reunida que pregava. Pere va trucar a la portalada, i una criada que es deia Rode anà a preguntar qui hi havia. Així que reconegué la veu de Pere, de tanta alegria, en lloc d'obrir la porta, va córrer cap dins a anunciar que Pere era fora al carrer. Els altres li van dir: —T'has tornat boja! Però ella insistia que era cert. Ells li digueren: —Deu ser el seu àngel. Mentrestant, Pere continuava trucant. Finalment obriren i, en veure'l, no se'n sabien avenir.»
A destacar, aquest "de tanta alegria" :))
A destacar també aquest "mentrestant, Pere continuava trucant" :))
De vegades els àngels s'infiltren en coses sense cap transcendència. A mi m'han explicat el cas, per exemple, d'un que es va "colar" a una felicitació de Nadal
A la vista de l'entusiasme que suscita el tema "us commino" a que si algú de vosaltres "sap" alguna cosa d'això que ve al cas i no ens l'explica, que ho faci IMMEDIATAMENT i no s'ho quedi només per a ell.
Ja sigui en forma de conte de poema de cançó o d'allò que hem oblidat i que per tant n'hem de fer memòria. Pensem això:
Un àngel, com també un geni, no busca: troba!
Ja va, ja va..
ejem, la cosa és grossa:
Algú en sap res del que a mi m'havien explicat?
M'havien explicat que una vegada l'avi Josep s'estava banyant a la platja i es va endinsar al mar. No sé si va ser un corrent, o la ressaca o vés a saber què, però el cas és que es va trobar lluny de la costa i no podia tornar. Va nedar tan com va poder fins que va sentir que les forces l'abadonaven: no podia més. Es va deixar anar i es va encomanar a Déu pensant que allí s'hi quedava. A mi m'explicava la mare, com una cosa molt important i molt misteriosa, com si fos un secret, que l'avi, semi-inconscient, va notar que uns braços l'agafaven i el feien pujar. Res més. Devia perdre el sentit. Al cap d'una estona es va despertar estirat a la platja sa i estalvi, sense ningú al costat.
Ell crec que ho atribuïa al seu àngel de la guarda.
En sabeu res d'això?
No he tingut temps de llegir tots els text am deteniment, ja ho faré, pero em sembla, Minguj ja que conec l´anécdota o el que ell en deia el miracle, de l´avi Josep, que ell ho atribuía a la mare de du del carme, i per aixó la mare es deia carme, segons vaigsentir fa fer una invocació quasi póstuma, i va sentir com unes mans l´agafavan enmig d la pérdua de sentits i el deixaven sobre la ribera
també tenía entés que era un remolí en el riu, confirmeu en tot cas -cosa que jo no se, i m´agradaría coneixer, si l´avi va tenir contacte amb el mar
Divendres passat a ioga em van tocar dues cartes. L'àngel baixava per a donar-me FE i ESPERANÇA.M'ha agradat molt la frase de l'àngel no busca troba. I trobo que l'àngel que baixava del cel em volia dir que és millor no buscar., que tot arriba al seu temps.
La fe deu ser creure que encara pot passar algo bonic, i, l´esperança, considerar que pot arribar.
Ho pensarem.
Lo d´el seu temps, ho deixem estar.
O.K?, perque, sobretot, jo només tinc el meu temps, com tú el teu.
Trist?, alegre?, esperançat?.
Ho pensarem.
val anonymous?
Dear anonymous: per cartes, la número catorze dels arcans (o pals majors) del Tarot, anomenada "La temperança". La tradició diu que és la posterior a la tretze i la anterior a la quinze :))). Parlo pels tafaners que vulguin saber quina és aquesta imatge número catorze. Jo quan la vaig veure per primera vegada la vaig reconeixer a l'acte
En Pere té raó: confirmeu-ho si en sabeu res d'això. I si teniu cap altre notícia de cap altre àngel (jo en tinc un munt) expliqueu-la, és urgent
Anonymous tivdb
AIXÓ S'ANIMA MANDARINA!!!
Hola nois
Tot i que passo per descregut, tot i que, però, no del tot, us haig de dir que jo sí que en tinc, d’àngel de la guarda.
O son el pare, o la mare, o la Rosa, o el Miguel, o la Leonor i, ara, el Pitu o són tots junts. I l´avi, és clar.
He tingut cinc accidents amb cinc vehicles i mai o m'ha passat res de greu... llevat d’una clavícula....
O com el de la Maria Carme amb la Nerea, que no els va passar res...
O com quan una vegada que conduïa una Mobilette amb una noia que es deia Conxa al darrera, i em va entrar polen dels plàtans a l'ull. Jo em vaig trencar la clavícula, pero a ella no li va passar res: la cara, el cos —molt bonics—varen restar intactes.
Una vegada vaig anar de Sant Feliu a Barcelona. Em vaig trobar amb uns amics i vàrem sopar i beure pregonament. En aquest estat vaig posar la moto a 260 i, tot just em vaig adonar que hi era a sobre, a l'entrada de Sant Feliu.
No es aixó un àngel de la guarda ?
Ara, sense anar més lluny, al meus 55’s, trobo una feina per teléfon en un lloc meravellós i els propietaris m’han demostrat la seva satisfacció per haver treballat amb mí. M’han ajudat a saldar dues hipoteques i a trobar la caseta del Perelló.
I encara n’hi ha moltes més de coses
El molt punyetero —l’he nessitat tant que ja us he dit que teníem un tracte molt directe— deu tenir les ales cremades de tant com fumo (per cert, Santi, encara em deus el teu relat anomenat «Drum») pero, nois, ni un sol día ha oblidat de desvetllar-me a temps —soc molt complidor amb la feina i em desgabello si em desperto tard— doncs, això: ni un sol día ! Ni les vegades que m’oblidava de connectar el despertador: no sé com, però em despertava a temps. Ni quan treballava al tanatori, on la feina començava a les cinc de la matinada....
El meu àngel
I am the necessary angel of earth,
Since, in my sight, you see the earth again
Wallace Stevens
«Angel Surrounded by Paysans»
a The Auroras of Autumn (1950)
—Va, vinga, anglòfils del blog ¿ qui s'anima a traduir-ho ?
soc l'àngel necessari de la terra,
donat que, en el meu veure, veieu la terra de nou
Wallace Stevens
«Àngel Envoltat de Paisans»
a Les Aurores de la Tardor (1950)
—Molt bé !
Jo hauria dit: "És gràcies al meu veure-hi que cada dia veieu la terra de nou" però m'hagués passat
També això, pel que fa al títol del poema: Àngel envoltat de pagesos
El llibre, pel seu títol, ha de ser magnífic: "Les aurores de la tardor"
Gràcies collins, moltes gràcies, m'has fet molt feliç
La fotu de l’àngel, crec que ja la teniu amb les altres del dia de sant Pau de la Guàrdia (per això no hi he tret la data). És just a l’entrada del passadís que puja al cambril de la marededéu de Montserrat, a mà esquerra.
Tot just arribar de l’excursió de Collbató al monestir vem anar-hi directament (cap a l'àngel) i, sense saber que hi eren, allà, vem veure el Pitu i el Nasi que feien cua —estaven ells dos parlant— una mica més endavant que nosaltres.
Perdoneu l'error, volia dir que "vem anar directament cap al camerí de la marededéu" i ha sortit que "vem anar directament cap a l'àngel".
De fet, moltes vegades un no sap si rep dons dels àngels, de la Mare de Déu, del Pare, del Fill o del Sant Esperit. Sembla com si també els agradés això de l'Anonymous :)
Jo diria que aquella segona traducció dels versets de més amunt: “És gràcies al meu veure-hi que cada dia veieu la terra de nou”, s’acosta més al que ens volia dir Wallace: que gràcies a l’angel que vigila nosaltres conservem la vida. En Collins, traduint textualment, no havia fet res més que la seva feina de diccionari: “en el meu veure, veieu la terra de nou”
De tota manera, és veritat que aquesta traducció textual ens diu alguna cosa nova..
Anem’hi:
Peter Berglar, autor de la primera biografia no espanyola –és alemany- de Josepmaria Escrivà, explica:
«Mai no havia tingut bona vista, però en els últims anys va empitjorar de manera alarmant. Sense l’ajut d’unes ulleres d’alta gradació es quedava pràcticament cec, però gairebé ningú no se n’adonava. “Senyor, ja no puc més –aquesta era la seva pregària el 19 de març de 1975, festa de sant Josep-, i, tot i així, he de ser fortalesa per als meus fills; ja no hi veig a tres metres de distància i haig d’aguaitar el futur per a assenyalar-los el camí: ajuda’m Tu: que vegi amb els teus ulls, Jesucrist meu”»
En la traducció de Collins, l’àngel sembla proposar-nos una cosa semblant, la de veure-hi amb els seus ulls –els de l’àngel- “en el meu veure, veieu la terra de nou”. I què veuen els ulls dels àngels? Jesucrist mateix ens ho diu: els àngels “veuen constantment el rostre de Déu”. Exactament diu “Mireu de no menysprear cap d'aquests petits, perquè us asseguro que en el cel els seus àngels veuen constantment cara a cara el meu Pare celestial” (Mt 18, 10)
Si els àngels veuen constantment el rostre de Déu, és natural que, a més de procurar que no ensopeguem i prenguem mal, procurin comunicar-nos efectes espirituals; que aprofitin algunes oportunitats que la nostra vida els dóna per, fent-nos mirar amb els seus ulls, inclinar-nos cada vegada més a veure com ells el rostre del Pare.
¿No us passa a vosaltres també que esteu pensant una cosa, adreçant una pregària intensa davant un fet que us preocupa i tot d’una sentiu una resposta inesperada, rapidíssima, immediata al pensament que heu deixat anar, i noteu com aquella resposta ve de fora i va adreçada en el moment precís al centre de la vostra ànima? No em refereixo a escoltar un discurs o unes paraules, sinó tan sols un “pip pip” d’un rellotge, una campanada, un ensurt o un cop al cap amb una cantonada de l’armari.. Com aquell “tole, lege” que va sentir san Agustí.
Això no té cap força argumental, ni serveix per a convèncer ningú de res. Interiorment, però, al cap dels anys pot anar creant un estat d'ànim, una sensibilitat nova, un adonar-se que algú ens acompanya. Com quan al servent d’Eliseu li van obrir els ulls i va poder veure que estaven envoltats d’àngels, encara que més poc a poc i per dins, com una seguretat que ens va guanyant al cap dels anys fins a poder dir allò que ens van deixar escrit en un paperet dins un sobre als que vem asstir a la última reunió de catequistes del bisbat de Vic:“no tenim fe.. la fe ens té”.
A la pregària de Josepmaria Escivà, Peter Berglar afegeix aquest comentari:
«Què significa veure-hi amb els ulls del Crist?... Veure les coses tal com les va veure Ell. I com va veure les coses Jesús de Natzaret mentre que va viure a la terra?... Amb infinita misericòrdia i comprensió, suavitat i dolcesa; i, al mateix temps, gairebé en aparent contradicció, amb immensa claredat, justícia i exigència»
Publica un comentari a l'entrada