"La leyenda dorada" de Santiago de la Vorágine (Alianza) ens ofereix amb la llegenda de Cristòfol (Xristo-foros) un model sugesitiu del transport humà de Déu
Cristòfol, un gegant de la terra dels cananeus, de dotze colzes d’alçada, que pel seu aspecte salvatge infonia terror a qui el mirava, es va convertir al cristianisme mogut pel desig de no servir a cap altre senyor que el senyor més gran. —I doncs, qui era aquest senyor ? Cristòfol es va adonar que el seu primer amo, un rei, temia el demoni com a algú més poderós que ell, de manera que va perdre-li la fe i s’en va anar amb l’imponent dimoni, però també aquest seu segon senyor, el dimoni, va fugir davant la imatge de Crist, de la qual cosa l’heroi de la llegenda va deduir que cap altre que el representat havia de ser el suprem de tots els sobirans tot i romandre invisible en aquest món i que només confirmava la seva presència mitjançant signes i miracles. Així és com es va fer instruir al seu servei per un pietós ermità que li va proposar que transportés gent a través d’un riu pregon i perillós. Un dia va sentir la veu d’un nen que li demanava per tres vegades que l’ajudés a creuar el riu
« (...) Cristóbal se acercó a él, lo alzó del suelo, lo colocó cómodamente sobre sus hobros, tomó en sus manos el varal que le servia de bastón y se introdujo en el agua. De pronto, el nivel del cauce comenzó a subir incesantemente y al mismo tiempo a aumentar el peso del niño cual si su cuerpo dejase de ser carne y se tornase plomo. A cada paso que daba aumentaba el caudal del agua visiblemente y hacíase más pesada la carga que transportaba en sus fornidos hombros. Al llegar hacia el medio del cauce creyó que no podría soportar un momento más el peso del niño ni el ímpetu de la corriente. Lleno de angustia y temiendo que no le iba a ser posible salir con vida del apurado trance en que se hallaba, hizo un esfuerzo supremo y, sacando de sus agotadas energías unas fuerzas sobrehumanas, consiguó llegar a la otra orilla, puso al chiquillo en el suelo, y en tono desfallecido exclamó: «¡Ay, pequeño! ¡Qué gravísimo peligro hemos corrido! ¡En menudo aprieto me has puesto! ¡He sentido en mis espaldas un peso mayor que si llevara sobre ellas el mundo entero!». «Cristóbal», comenzó el niño, «acabas de decir (puix el tema és el llenguatge) una gran verdad; no te extrañe que hayas sentido ese peso porque, como muy bien has dicho, sobre tus hombros acarreabas al mundo entero y al creador de ese mundo. Yo soy Cristo, tu rey. Con este trabajo que desempeñas me estas prestando un extraordinario servicio»
Amb el treball de cristòfor es vencen l’exterioritat i l’esclavatge. Des d’ara el joc de l’esfera del Ser, significarà també un assumpte íntim. El portador entra amb relació personal directa amb el centre de l’esfera. La càrrega del món ja no recau damunt un tità solitari com un pes mort sinó que es converteix en part de la història d’amor entre l’epicentre humà i el centre diví, que adquireix el rang de cooperació
Ell, el servent exemplar, porta al portador que tot ho porta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada