diumenge, 4 de setembre del 2005

Confessió

Con qué dolor se entenebreció mi corazon! Cuanto miraba era muerte para mi. La patria me era un suplicio, y la casa paterna un tormento insufrible, y cuanto había comunicado con él se me volvía sin él crudelísimo suplicio. Buscábanle por todas partes mis ojos y no aparecía. Y llegué a odiar todas la cosas, porque no le tenía ni podían decirme ya como antes, cuando venía después de una ausencia: “He aquí que ya viene”. Me había convertido yo mismo en una gran pregunta y preguntaba a mi alma por qué estaba triste y me conturbaba tanto, y no sabía qué responderme. Sólo el llanto me era dulce y ocupaba el lugar de mi amigo en las delicias de mi corazón.

Era yo miserable, como lo es toda alma prisionera del amor de las cosas temporales, que se siente despedazar cuando las pierde, sintiendo entonces su miseria, por la que es miserable aun antes de perderlas.

Maravillábame que viniesen los demás mortales por haber muerto aquel a quien yo había amado, como si nunca hubiera de morir; y más me maravillaba aún de que, habiendo muerto él, viviera yo, que era otro él. Bien dijo uno de su amigo que “era la mitad de su alma”. Porque yo sentí que “mi alma y la suya no eran más que una en dos cuerpos”, y por eso me causaba horror la vida, porque no quería vivir a medias, y al mismo tiempo temía mucho morir, porque no muriese del todo aquel a quien había amado tanto.

Sant Agustí, Confessions IV, caps. 4, 6, 9, 11

És per a tu, Xevi. Gràcies, una vegada més, per telefonar-me

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Guau !!!!! no moren mai els amors, estan sempre en nosaltres perque ells ens reflecteixen el seu esperit,l'ànima; ens mirem en el mirall dels nostres més estimats.I ells som nosaltres i nosaltres som ells.....i......promesa infinita !!
Una abraçada d'oso de peluix en aquests moments per tots.
Maite

Anònim ha dit...

Sensacions difìcils d'explicar....Fa un any -14 de setembre- quan vaig enterar-me de la malaltia del Pitu: com si m'estiguessin robant.. després van venir uns mesos de tracte estant ell a la Mora: avui passo... "que tal Pitu?, necessites algo ?, tot bé? " visita curta, no emprenyar però recordar que si vol algo estic aquí...
Aquests últims dies he plorat molt.... ell allì a Pamplona acavant la vida i jo aquí seguint la meva ....preocupat per veure'l, per dir-li tot allò que no li he dit aquests anys.... desitjant estar al seu costat per transmetre-li admiraciò, carinyo, etc....
Ahir més plors per si era llarga l'agonia...
Després de migdia d'avui, al trucar-me el Nacho .. primer us he trucat al germans .... per comunicar-ho, després al Santi -el gran dels cosins- i després he anat a fer barco.... estava sol i volia ocupar el cap... quan portaba molt poca estona una sensació nova: PAU... MOLTA PAU .. I PRESÈNCIA I COMUNICACIÓ AMB EN PITU... !! que diferent d'aquests últims dies !!.... he tingut una sensació que m'ha sobtat....fins i tot jo diria: alegria..... no estava ell a Pamplona i jo aquí.... ESTAVEM FENT BARCO !!!!
Difícil d'explicar... però ha estat així... i per això us ho dic
Xevi

Carme ha dit...

GRÀCIES PITU! NO SAPS COM PATÍA PEL XEVI!... DEBILITAT MEVA QUE ET DEIA EL MINGU... ESTIG CONTENTA PER AQUESTA PRESÈNCIA,PER AQUESTA PAU! A POC A POC TOTS ANEM APRENENT LA LLIÇÓ, DE PETITS EL PITU EM DONAVE CLASSES DE REPÀS I SEMPRE EM DEIA " SOLO SE LO QUE SE DECIR" I EM UN COP DE GENIT MEU LA CLASSE S'ANAVE A FER PUNYETES!DIMECRES A PAMPLONA POC ET VAIG SAVER DIR, O NO MASA,PERO AQUELLA ABRAÇADA HA ESTAT INFINITA!
Carmeta.