Res no podrà mai ser prou pesat fins al punt que no pugui ser portat per qui estigui convençut de voler allò que deu, allò que ha de voler.
Això es pot considerar com una exageració metafísica i una transferència enganyosa del principi de levitació de la voluntat, però el pinyol d'això s'explica pel fet que la criatura humana pertany a la dimensió de la petjada vertical.
En aquesta pertanyença, allò donat i el tu pots es relliguen amb l’hom t’ajudarà, però sobretot amb l’allò reeixit que travessa l’horitzó.
D’aquesta associació neix la confiança —¿també infinita?— que el més inversemblant s’esdevé com si fos allò més natural
(A Maite, con alegria, esperando me estará escuchando)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada