Pes

Es converteix en individu aquell que queda marcat per la desaparició d’algú altre insubstituïble

Podríem dir, per tant, que el jo és l’orgue del pre-abandonament i de la pre-despedida

Donat que aquest ‘comptar amb que serem abandonats’ constitutiu del jo, és essencialment de naturalesa anticipadora, protegeix, també, de les catàstrofes irreparables de separació, a tots aquells que s’han adonat que restaran algun dia també darrera, a la cua, sols

Cal exercitar-se, doncs, en la pèrdua abans que aquesta no superi el perdedor

Si els qui restem no volem quedar-nos petrificats en la obstinació, la part més important del dol ha d'haver estat consumada abans de la mort de l’altre essencial i, aquest pre-dol, es manifesta en forma de distància

En l’«amour-fou», per exemple, s’ignora aquesta despedida prèvia com si els units volessin negar anticipadament qualsevol possibilitat de separació per sempre. Es fan còmplices recíprocament en el propòsit de no donar a l’altre cap oportunitat de sobreviure al company íntim

Qui està preparat, doncs, per a aquesta substitució també estarà disposat a assumir la seva part de pes del món

Si el món resulta pesat no és només a causa de la maleïda-històrica-època-aquesta-en-la-qual-hem-de-fer-tants-esforços-per-a-guanyar-nos-la-vida: quan es nota amb una precisió gran la pesantor és quan ens inclinem per permetre que se’ns carregui amb el treball d’assumir el lloc d’aquest altre insubstituïble al qual ens estem referint

I no parlem de sant Cristòfol que diuen que un dia, quan va voler explicar l’enorme pes de les seves espatlles, va exclamar: «—Òndia, si porto a aquell que em porta!»

Els analistes de l’escuma reconeixen que una escuma és més vella pel fet que les seves bombolles són més grans a causa que les més joves esclaten abans i 'moren' —és un dir— a l’interior de les seves veïnes, deixant en herència el seu volum d’aire