En Pere m'ha demanat que pengi això en nom seu. Diu que, ara com ara, va de bòlit i que no té massa temps per entretenir-se gaire en això del blog, tot i que, pel que em diu, jo diria que no es perd pistonada.
Doncs bé vet'ho aquí:
«Segons la tradició, Plató, hauria fixat a l’entrada de la seva acadèmia un rètol pregant a qui no fos «geometre» es mantingués lluny d’aquell lloc. També explica la tradició que, una mica més endavant, hi havia un altre rètol nogensmenys ocult i humorístic: "que sigui exclòs d’aquest lloc qui no estigui disposat a implicar-se en les aventures amoroses amb d’altres visitants del jardí dels teòrics"
»Això ve al cas perquè, ara no es veuen —o no es deixen veure— les merles com abans (cliqueu aquí per "merles" i, aquí, en general, [la nota és meva: Santi]) sí, però, que hi ha tords (crec que aquí també es diuen així —tordos—) que tenen un vol una mica desgavellat. I estornins. Sempre petits i sempre en bandada. Fan voltes i voltes tots junts. Una vegada li vaig comprar un reclam d´estornins a la Blanca. Com a objecte era molt bonic, i un tant, podríem dir, eròtic... El vaig comprar a Vinçon. El sacsejaves i feia el mateix xiuxiueix que fan els estornins en manada.
»Per cert, i parlant de tot, en Santi em va prometre que m’enviaria un poema de W. C. Williams sobre pardals, i encara l’espero (també podeu clicar aquí per "pardals" [la nota és meva]).
»Nois, está clar que avui no tinc el día, pero, sí que em prenc la molèstia d’escriure-us, ni que només sigui per donar-vos un petó...
»Senyals de fum, senyals de vida, senyals d’aquestes també meves aventures amoroses pel nostre jardí dels nostre quinze teòrics
»—O no? »
2 comentaris:
Així doncs, em sembla que començo a entendre allò de l'amor platònic: quatre sonats que es reunien per parlar de geometries i altres enigmes i, es clar, no hi anava cap mossa (si era prou valenta d'acostar-s'hi, al veure el segon cartell devia sortir de pressa i corrents). L'únic que els devia quedar, als pobres, era la possibilitat d'un amor.. platònic!
Hola, Pere. Quina alegria llegir-te aqui..
No saps el tip de riure que m´he fet....Veig que afortunadament l´estil de la MªCarme s´está imposant, es a dir que tots ens tenim a tots dintre!
Visca l´amor encara que no li quedi mes remei que ser platónic (es un mal o un be que a Zahara -al menys entre els cambrers- patim tots.
Una gran abraçada a tots.
Publica un comentari a l'entrada