Per puntualitzar l’expressió «la pericoresi del nostre primer amor» crec que calen unes paraules, no fos cas que ens confonguéssim i entenguéssim « Mon premier amour » del darrer hit-parade.
El nostre primer amor. Això ho tenim clar. Què el fa però tan clar? Que era una imatge previsualitzada per avançada. El primer amor ens remonta al primer amor de la mare el qual ens remonta fins a...
En aquest remuntar-se del nostre primer amor ens detindrem per uns moments en el moment en el qual Giotto va entendre aquesta pericoresi en el quadre « La salutació de sant Joaquim i santa Anna davant la porta d’Or» que escenifica allò que Santiago de la Vorágine va relatar a la « Llegenda daurada ». Escoltem.
Es gronxen l’un cap a l’altre i s’abracen protegint-se prudenment amb els braços: cadascú coneix el secret de l’altre. L’escena la tanquen dues aurèoles entron la parella com una expressió gràfica molt precisa de comunió esfèrica.
La cara de Joaquim s’avança una mica cap a la d’Anna, si bé la contribució masculina en aquest petó extraordinari és ben poca comparada amb la contribució femenina.
I és extraordinari perquè es tracta del petó amb el qual Joaquim accepta Maria, que ell no ha procreat, com la seva pròpia filla que és en camí; és un petó en el qual la resignació paternal bescanvia un engendrament per una salutació.
Joaquim abraça una mare que porta un fill d’origen desconegut. És a dir – i sens dubte – diví.
Anna saluda a qui, per amor a l’esdevenidor, ha renunciat a les seves pretensions d’engendrador.
Els seus perfils formen un cercle de felicitat comuna.
Evolucionen dins d’una esfera bipolar de reconeixement mutu, íntim i fonamentat en l’esperança compartida i en el projecte comú d’un temps acomplert.
En les seves expressions es dibuixa la complicitat de dues criatures molt properes, una davant la distinció de l’altre.
Amb el seu petó, Anna i Joaquim es reconeixen mútuament com vasos comunicants de missions i de destins eminents.
Tot al contrari d’allò que s’esdevé a « La traïció de Judes ». Escoltem.
Es corba en ell mateix com un bandit que roba allò que li havia estat ofert i que hauria estat seu si ho hagués sabut agafar.
La seva mirada sorda contrasta amb l’aura eminentment oberta de l’home-Déu.
Davant l’ensenyant de la llibertat, quitaessència de la reciprocitat inspiradora i de l’animació, Judes no coneix res més que la disposició cobejosa i les transaccions manipuladores.
Entre els dos perfils s’obra una cavitat en forma de calze.
Crist i Judes bescanvien una mirada en la qual no hi pot néixer cap vida en comú.
2 comentaris:
A banda de la feina técnica i literaria, m´agrada aquesta entrada per la mirada "fotográfica" sobre el retrat i la manera de mirar.
Qui ha fet un mínim de feina amb persones, fent fotos,sap que hi han mirades clares i mirades torvas, enmitg de les mirades complexes.
El treball continuat de la conciéncia torna la mirada generosa i clara.
Publica un comentari a l'entrada