Ja que va de Carmel (caramel) la cosa, us en explico algunes de íntimes.
Aquesta la guardava per el final dels finals.
Aquí, al Cortijo, hi ha una petita ornacina –com es diu en català?- dedicada a la marededéu del Carme.
Jo la cuido i li poso flors. No us la volia ensenyar perquè hem fa vergonya, però, ja que ha sortit el tema aquí la teniu.
No la podreu veure perque avui flikr no pita. será un altre dia.
però segueixo.
2ª La seqüència de la columna es estrictament real, podeu observar que la llum de la columna i la llum de la imatge es idèntica, llum de migdia, es a dir, son dos dies diferents a la mateixa hora.
Explicació: com a vigilant, he de rendir comptes del temps que abandono el lloc a vigilar, es a dir, tinc, com a màxim, una hora o dues per estar fora, també per això no puc fer fotos d’altres indrets, temps just per comprar o menjar. Es una de les raons que m’impedeix fer d’altres fotos del poble. Faig, necessariament un recorregut “habitual”.
3ª M’agrada i m’emociona la foto del Pitu amb la bici, però, per la meva peculiar i especial implicació en el retrat, en les imatges de persones, no podia obrir la pàgina del blog sense posar-me a plorar.
M’agrada que hi sigui, però necessito veure-la quan en tinc la disposició afectiva adequada.
Sempre hi penso –es evident-, però la meva afectivitat malaltissa no suportava l’impacta sobtat de la cara així, de cop i d’entrada.
Es com el Nasi, m’agraden les guitarres blaves i les barquetes, però no podria evitar que m’embargues tot el cor, tota la presència d’ànim que necessito per tirar endavant, veure de cop la seva cara, com la mare, o com el pare.
No tenía cap manera de fer una imatge o un text per donar-me oportunitat de tirar mes avall i buscar la imatge del Pitu quan vulgues de una manera digne.
Per això vaig penjar les fotos de l’homenatge que el poble de Zahara de los Atunes feia a la seva patrona, la mara de deu del Carme.
4ª Santi, tinc, entre núvols, molts records del carrer Camèlies, allà vas tenir el teu primer estudi gràfic –si no m’equivoco- i, hi passava cada dia quan es va morir la meva amiga Leonor camí de l’hospital.
5 comentaris:
Tot aixó pot tenir una altre lectura: vosaltres esteu més preparats per aquestes fotos perque heu tingut una altre proximitat i cotidianeitat, i atenció que jo no he tingut.....
M´explico: Una altre conciéncia.
El que és als germans, em sembla que a tots ens va passar el mateix amb aquesta fotu del Pitu. Quan el Gonzalo (el Gonzalo, Pere, que t'estàs buscant un problema familiar amb ell si segueixes confonent-lo amb el Nacho..) :) quan el Gozalo, dic, la va enviar, sabia la força emotiva que té, com quan va penjar aquella en que el Pitu balla a la platja. Son llestos, i tenen un cor d'or. Es perd moltíssim sense tenir aquí el Pitu, però amb els fills que té es perd molt menys. I tenen una diferencia molt gran amb nosaltres, que és la de la gràcia -les gràcies- que han anat recollint dels aragonesos i dels navarresos. Son com més espontanis, no?
Allò de "ornacina", una eina de traducció que hi ha a softcatalà.org m'ho deixa igual. No sé se és que tampoc ho sap traduir o que es diu de la mateixa manera..
Pere, m'afegeixo a la fila dels que ens agradaria poder tornar a veure la col·lecció de fotografies de la cobla. Era una meravella. Ho deus tenir al Perelló, oi? També a la fila dels agraïts per la lluna dedicada.
Més deutes. Allò de la impotència creativa. La meva sol ser més aviat una impossibilitat de dedicar-hi més temps: seria pecat (ja ho és) Però a vegades sí que tots devem tenir sequeres; en aquest cas de seguida em vé a la memòria allò del llibre de Cohelet, tan conegut:
Tot té el seu moment,
sota el cel hi ha un temps
per a cada cosa.
Hi ha un temps d'infantar
i un temps de morir,
un temps de plantar
i un temps de collir
...
Un temps d'esquinçar
i un temps de cosir, :)
un temps de callar
i un temps de parlar
Un dia m'agradaria penjar al blog una versió cantada d'aquest poema, amb vídeo i tot, de Roger McGuinn, sobre la composició de Pete Seeger.
Santi, gràcies pel comment. MªCarme, m'ha faltat temps per posar la sorpresa al tortell de reis. Potser demà. Maite, MªCarme, Xevi, quan ens parlareu del viatge?
Montse, fa dies que no dius res. Ens agradaria molt que féssis algun dibuix i el penjéssis al blog. Potser una felicitació de Nadal.. Hauries d'anar prenent el relleu a la teva mare. Jo t'havia vist dibuixar a l'Ametlla i sé el que dic. A casa els he ensenyat moltes vegades el dibuix aquell que et van publicar al Cavall Fort. Ara no sé on para, però el dia que el trobi també l'he de penjar si no ho fas tu.
Petons a tots. Nadal s'acosta !!!
Si, Mingu i Santi, es una fotografía que m´agrada moltissim mirar i que ho faig sovint, només parlava d´escollir el moment, i ´de l´impacte sistemátic al obrir el blog.
Amb lo del Nacho i el Gonzalo, tens raó, pero em passa amb moltes d´aquestes coses, per exemple, parles de laMontse i jo no reconec mai qui carall escriu.....entre els uns de nosaltres i els anonims, vaig de cul.
Si, ja noto que ve Nadal....una abraçada.
Tot el materialesal Perelló....i amb aquella merdeta de porta, avegades tremolo només de pensar.hi
Publica un comentari a l'entrada