Crec que hauríem de planetjar-nos seriosament, els del blog, de tirar endavant, com a mínim dues de les teves propostes
La primera: un elogi de la llar de foc
La segona: un elogi del transistor (la qual cosa em fa recordar que jo encara tinc pendent la meva resposta. Recordo els del despatx tot el dia parlant del mateix Recordo la cançó de Léo Ferrer: "Franco, la muerte".
Després de dinar vam veure un treballador que traginava unes canonades de plàstic enrrotllades al seu cos. De repent va agafar un dels seus extrems i es va posar a bufar i en veure que emetia sons va començar a fer provatures.
En la densitat d'un dia com aquell, un comportament tant despreocupat i tan aliè a tot, creuant l'avinguda Mistral per Rocafort sense parar d'emetre sons a quin més espectacular, no deixava de cridar l'atenció.
El meu company va dir: Així va el país
També, és clar, caldria fer una evocació de les teves famoses paelles a Mas Moió, pelats de fred per aquests dies
I un record molt especial per algú d'extraordinàriament entranyable companyia anomenat Taiga
Totes aquestes coses queden pendents. Ja veus si n'hi ha encara de feina per fer !
Hola! Contesto els 4 comentaris que precedeixen aquest: .-1r - La Carme continua superant-se a ella mateixa i és una mestra en jugar amb les xifres, les paraules, les lletres i els símbols. És una poetessa visual extraordinària. Chapeau!.
.-2n - Gràcies, Pere, pels teus desitjos de felicitat, que et vagi molt bé per aquelles terres gaditanes, que imagino plenes de llum, sal i mar, tal com les va descriure Rafael Alberti al primer llibre de "La arboleda perdida"; llibre que em va deixar un gran desig d'anar-les a conèixer.
.- 3r - Isabel i Mingo: aquestes vacances de Nadal hem de concretar una trobada.
.- 4t -Santi: La paella està una mica trista penjada de les parets del llenyer de Mas Moió, a veure si un dia d'aquests ens animem i comencem a treure-li el rovell. Com possiblement diria un amic vasc: " Ai! va la hostia, Santi, un dia de estos quedamos, tomamos unos vinos, le sacamos el òxido a la paella y montamos una fogata que ni Lucifer en los Pasturets..."
Amb molt carinyo, una abraçada a tots i totes. Jordi
Avui, quan anàvem cap a la font de la Budellera per proveïr-nos d'aigua per tota la setmana, he recordat una entrevista amb Julián Marías arran de la seva mort recent.
Parlant d'Ortega deia sovint: "He tenido la inmensa suerte..."
Efectivament havia d'haver estat una gran sort el tractar-lo...
Quan pujàvem pel passeig de Gràcia, la lluna plena —la mateixa que ahir ens va fotografiar en Pere des de Cadis— quedava a l'esquerra del Tibidabo i a mida que pujàvem semblava un globus immens botant a banda i banda del temple segons el carrer on érem.
La muntanya en les primeres clarors del dia semblava doblement il·luminada pel sol i per la lluna.
("He tenido la inmensa suerte...")
Per la carretera de l'Arrabassada s'ha posat a bufar un vent fort. La ciutat s'anava veient cada vegada més avall, i cada vegada més emboirada. La furgoneta notava les batzegades de les ratxes.
Després de carregar l'aigua (baixar, omplir, fer una cigarreta, pujar)...
("He tenido la inmensa suerte...")
...hem anat a veure una tieta de la Mercè: Montserrat. Pateix (?) d'Alzheimer i, segons diuen, "no coneix"...
La Mercè, però, tossuda com ella sola, mai no es conforma amb el què diuen i amb manyagueries sempre sap fer per manera de treure-li un somriure o alguna paraula.
Avui, la paraula ha estat "sort". Tan sols deia "sort". Primer la Mercè ha entès "dos" Però no, com que la repetia sovint, l'hem entesa perfectament: sort
Baixant per l'avinguda de la República Argentina, a tocar ja de la plaça Lesseps, just després de la parròquia dels Josepets, allà on comença la floristeria, les paraules m'han vingut soles a la boca:
"He tingut la immensa sort..."
Efectivament, he tingut la immensa sort de veure la teva mare, Jordi, i m'ho he dit molt satisfet i content, amb el mateix orgull, humilitat, reconeixement i agraïment que ho deia don Julián de don José.
El trànsit allà sempre és dens i no m'he pogut aturar ni un moment
No he tingut, doncs, "la immensa sort..." de saludar-la
6 comentaris:
543210000000000000felicitats jordi!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Ens coneixem ben poc, Jordi -es la realitat- lo just per deitjarte, sincerament, molta felicitat.
Felicitats, Jordi. Ja es veu per la fotu que ets mariner d'aigues dolces, com nosaltres.. Tenim pendent una excursió plegats.
Per molts anys !
Crec que hauríem de planetjar-nos seriosament, els del blog, de tirar endavant, com a mínim dues de les teves propostes
La primera: un elogi de la llar de foc
La segona: un elogi del transistor (la qual cosa em fa recordar que jo encara tinc pendent la meva resposta. Recordo els del despatx tot el dia parlant del mateix Recordo la cançó de Léo Ferrer: "Franco, la muerte".
Després de dinar vam veure un treballador que traginava unes canonades de plàstic enrrotllades al seu cos. De repent va agafar un dels seus extrems i es va posar a bufar i en veure que emetia sons va començar a fer provatures.
En la densitat d'un dia com aquell, un comportament tant despreocupat i tan aliè a tot, creuant l'avinguda Mistral per Rocafort sense parar d'emetre sons a quin més espectacular, no deixava de cridar l'atenció.
El meu company va dir: Així va el país
També, és clar, caldria fer una evocació de les teves famoses paelles a Mas Moió, pelats de fred per aquests dies
I un record molt especial per algú d'extraordinàriament entranyable companyia anomenat Taiga
Totes aquestes coses queden pendents. Ja veus si n'hi ha encara de feina per fer !
Hola!
Contesto els 4 comentaris que precedeixen aquest:
.-1r - La Carme continua superant-se a ella mateixa i és una mestra en jugar amb les xifres, les paraules, les lletres i els símbols. És una poetessa visual extraordinària. Chapeau!.
.-2n - Gràcies, Pere, pels teus desitjos de felicitat, que et vagi molt bé per aquelles terres gaditanes, que imagino plenes de llum, sal i mar, tal com les va descriure Rafael Alberti al primer llibre de "La arboleda perdida"; llibre que em va deixar un gran desig d'anar-les a conèixer.
.- 3r - Isabel i Mingo: aquestes vacances de Nadal hem de concretar una trobada.
.- 4t -Santi: La paella està una mica trista penjada de les parets del llenyer de Mas Moió, a veure si un dia d'aquests ens animem i comencem a treure-li el rovell.
Com possiblement diria un amic vasc: " Ai! va la hostia, Santi, un dia de estos quedamos, tomamos unos vinos, le sacamos el òxido a la paella y montamos una fogata que ni Lucifer en los Pasturets..."
Amb molt carinyo, una abraçada a tots i totes.
Jordi
Avui, quan anàvem cap a la font de la Budellera per proveïr-nos d'aigua per tota la setmana, he recordat una entrevista amb Julián Marías arran de la seva mort recent.
Parlant d'Ortega deia sovint: "He tenido la inmensa suerte..."
Efectivament havia d'haver estat una gran sort el tractar-lo...
Quan pujàvem pel passeig de Gràcia, la lluna plena —la mateixa que ahir ens va fotografiar en Pere des de Cadis— quedava a l'esquerra del Tibidabo i a mida que pujàvem semblava un globus immens botant a banda i banda del temple segons el carrer on érem.
La muntanya en les primeres clarors del dia semblava doblement il·luminada pel sol i per la lluna.
("He tenido la inmensa suerte...")
Per la carretera de l'Arrabassada s'ha posat a bufar un vent fort. La ciutat s'anava veient cada vegada més avall, i cada vegada més emboirada. La furgoneta notava les batzegades de les ratxes.
Després de carregar l'aigua (baixar, omplir, fer una cigarreta, pujar)...
("He tenido la inmensa suerte...")
...hem anat a veure una tieta de la Mercè: Montserrat. Pateix (?) d'Alzheimer i, segons diuen, "no coneix"...
La Mercè, però, tossuda com ella sola, mai no es conforma amb el què diuen i amb manyagueries sempre sap fer per manera de treure-li un somriure o alguna paraula.
Avui, la paraula ha estat "sort". Tan sols deia "sort". Primer la Mercè ha entès "dos" Però no, com que la repetia sovint, l'hem entesa perfectament: sort
Baixant per l'avinguda de la República Argentina, a tocar ja de la plaça Lesseps, just després de la parròquia dels Josepets, allà on comença la floristeria, les paraules m'han vingut soles a la boca:
"He tingut la immensa sort..."
Efectivament, he tingut la immensa sort de veure la teva mare, Jordi, i m'ho he dit molt satisfet i content, amb el mateix orgull, humilitat, reconeixement i agraïment que ho deia don Julián de don José.
El trànsit allà sempre és dens i no m'he pogut aturar ni un moment
No he tingut, doncs, "la immensa sort..." de saludar-la
Aproximadament eren tres quarts i mig d'onze
Salutacions !
Publica un comentari a l'entrada