el violí del Nasi
Benvolguda Maite
Déu n’hi do
La darrera cosa que et vàrem sentir dir: « El tema és la consciència ! »
I ens vàrem posar a treballar com a desesperats per saber quina cosa podia ser això de la consciència
Ja que en els moments que ens ho vas dir ens semblava que ens deies que havíem de posar toda la carne-consciència en el asador-consciència...
Ni un moment — ens repetíem al llarg del dia i de la nit — ni un moment que no sigui consciència...
I teníem la consciència com sobredimensionada i tot de tant conscient com la teníem
I la teníem pensant en qui havíem de pensar — ¿ Com podíem ser en veritat conscients de res si deixàvem de ser conscients d’aquell a qui tan estimàvem ?
En una de les moltes coses que vaig gosar penjar al blog referents a la consciència hi ha unes imatges de Giotto.
A «La traició de Judes» els apòstols aparèixen amb una aura al cap. Es distingeixen clarament
Quan tornava de l’Ametlla pensava en això si em posava a pensar en «els cosins» (et al.). Havia tingut ocasió de veure el grup de gent a la sortida del tanatori de Granollers i també a l’Ametlla des de dalt les escales, i la visió era clara. Com no dir que en la imatge de cadascú de nosaltres no hi havia una lluissor especial ?
En arribar a casa m’hagués posat a l’ordinador a fer una glossa de l’« aura » de cadascú de nosaltres. Les veia molt nítides totes. Allò que tu vas saber expressar de manera « forta » : « Un pensament per a... ». I no ho vaig fer, això de posar-me a escriure, perquè vaig considerar que era massa fàcil, massa evident ( « L’aura de l’Oriol: ta-ta-ta... » ) I també, potser, perquè allò que em dominava era l’aura de l’Ignasi. « Sóc ple de l’Ignasi » vaig esciure a un recó d’un paper a la feina, l’endemà.
Això de l’aura, però, qui ho ha sabut plasmar de manera diàfana ha estat, una vegada més, la Maria Carme amb la seva nadala, per no parlar dels seus vaixells...
I això de l'Ignasi crec que ningú superarà les silenciones, però molt grans paraules d'en Mingu...
Si reflexiono en les coses que ens has donat des del Nadal de l’any passat no sabria què dir ni en quina quedar-me per parlar-te’n
Potser, però, perquè és la més propera, em quedaria amb aquesta « crida a la consciència » que ens has fet. En moments com « aquells » (a partir d’ara, doncs, i per coherència, ja cap altre moment no pot no ser conscient) no s’hi valia a estar adormit de res en absolut. En moments com aquells allò que s’esqueia com a única cosa possible era estar ben desvetllats i conscients
Em va sembla una crida forta, semblant a la que donaria el cap d’una manada que se sent amenaçada per nombrosos perills en l’època que els continents se separaven: « A partir d’ara, tot recte endavant ! » « A partir d’ara, tot recte conscients ! »
— Pom-pom, toc-toc, cnok-knoc
— ¿ Qui hi ha ?
— Sóc sant Nicolau que obro la porta de les festes amb clau...
( Aquesta estrofa d'una cançó me la va recordar al vespre, a casa, molt afectada, la Mercè, contemplant el recordatori )
MGM: Moltes Gràcies Maite !
( Ja em perdonaràs que et respongui al blog però és que avui s’enduen l’ordinador i les seves cent vint gigues de treballs a la UVI i aquests dies molt probablement no disposaré del correu com cal. Fins ara ! )
( PS: jo em pensaria seriosament allò del teu text; recorda: « El tema és... » )
4 comentaris:
Benvolguts a tots i totes:
El motiu de que en Santi em dediqui aquesta entrada és perquè vaig gosar de dir-li que necessitava de vosaltres. "Mimitos" vaig expressar. I doncs he de dir que gràcies, Santi.
En al·lusió al cap de la manada després de reconduir la diaspora, aquest cap necessita meditar. Necessita refer-se de l'esforç. I què fa, a part de menjar i beure ? Descansa, dorm i en molts moments sent i pensa en la seva responsabilitat i en com ha jugat la seva sort. I després s'adona que no ha sigut la seva jugada la millor, ni imprescindible. S'adona que la manada va sola en la millor de les direccions. Sense els altres la seva força no és tal.
El cap de la manada que es creia fort se sent, potser, un dels més dèbils de tots. Ha assumit riscos que és la seva responsabilitat. Se sent sol i trist perquè la seva pena ningú la veu perquè és la imatge del fort, del valent.És una víctima de la imatge que tots necessitem per pensar que existeix esperança.
A quin valent se li suposa el plor ?......
Doncs deixeu-me dir que no vull sentir-me sola. Que us necessito a tots i totes per a agafar forces i gaudir amb valtros de la propera aventura junts. Seguiré insistint amb la consciència, us aviso....
Una cap de la manada a la deriva.
Disculpeu-me.
Petons germans i cosins. Sou la meva força.
Com sabeu estic treballant de valent en el barco... fent els interiors, la fusta especialment.
Quan col.loques un mamparo (tablero de fusta que divideix una secció del barco), et sembla que és molt feble i que difícilment aguantarà dret els cops de mar als que es veurà sotmés..... i tens por... aquell mamparo sol no aguantarà res de res, per molt que sigui de bon gruix....
A mida que el vas lligant amb tota la resta d'elements que l'envolten ... es va emfortin i la seva estabilitat es multiplica...
Ho comprovo constantment aquests dies.... i no deixa de sorprendrem.
Quan està sol no aguantarà res... a mida que el lligues, encara que sigui nomès amb dos o tres cargols als elements del voltant allò assoleix al final un aspecte i decoració final que té sentit -guanya amb bellesa- i el que és menys aparent però ho notes si ho sotmets a prova, i al cap i a la fí, és el més important: amb solidessa... ara si que envoltat de la resta d'elements i ben lligat amb ells formaran una estructura que no hi haurà cop de mar capaç de derruir-lo..
Maite: viu absolutament conscient ( i parlem de la conciencia ..) de que hem anat posant cargols entre nosaltres i ningú està ja sol... aguantarem tots els cops de mar que vinguin si ens mantenim amb aquests lligams, i llavors.... fins i tot el cap de la manada, el mamparo més esbelt, més imponent, que sembla el més robust, podrà aguantar gràcies a la resta d'elements que li fan costat ben aprop seu....
He llegit ara l'escrit del Santi i el teu..... i escric rápid a resó de les vostres paraules.. que hem recorden el que estic visquen aquests dies... aquests mesos ......entre germans... cosins ... i fustes....
Petons.... Xevi
(Fragment d'un conte conegut)
Quan, una generació més tard, van demanar al rabí Israel de Rishin que, davant un altre conflicte, fes el mateix que el seu predecessor, diuen que el rabí va dir: «No podem encendre foc ni podem recitar les pregàries ni coneixem on és el lloc però podem explicar encara la història de com tot això s’esdevingué.
(El conte acaba dient que la història que el rabí Israel de Rishin va explicar, va tenir el mateix efecte que les anteriors)
Ja em perdonaràs Xevi, però ja saps sóc una mica curt.
Aquest tema teu ("El tema són les mampares") si no he entès malament (corregeix-me si vaig errat) ve a dir alguna cosa com ara "si un està malament tots estan malament" oi ?
("Un" com a undenosaltres i totsdenosaltres, és clar...)
Publica un comentari a l'entrada