Detall del Fresc de l'Anunciació de Fra Angélico (pels comments)
Totes dues són fora-d’elles-a-la-seva-mateixa-casa: la veu de la mare i la de l’oïdor prenatal.
La veu que saluda en la mesura que es gira cap aquest seu co-auditor íntim.
L’oïda fetal en la mesura que escolta atentament aquest cant euforitzant.
No hi ha ni el més mínim senyal de narcissisme en aquesta relació, cap mena de fruïció il·legítima a través dels curtcircuïts enganyadors en la relació amb un mateix.
Allò que distingeix aquesta relació extraordinària és que un està del tot lliurat a l’altre i que les dues fonts d’emoció estan lligades sense cap mena d’esquerda.
Hom diria que la veu i l’oïda s’han dissolt en un plasma sonor comú — la veu del tot preparada per animar, saludar i embolicar cordialment, l’oïda enterament mobilitzada per anar al seu encontre, per fondre’s en aquest so — per animar’s-hi
4 comentaris:
Això lligaria amb allò altre tot i que és el mateix: ¿ Quina mena de receptivitat prevenidora — intacte — permet a l’àngel de l’Anunciació de dir l’impossible a l’orella de Maria sense que en la seva entrega no hi hagi cap mena refús ?
Bum-bum fa el cor dels Bertran
Bum-bum, Sur-sum
“receptivitat prevenidora”
"Guardava tot això en el seu cor i ho meditava" (Lc 2,19). Una manera de ser (com totes les mares). És ben probable que Maria conegués de memòria molts salms, tal com ho dóna a entendre l’origen del Magníficat, extret en bona part dels salms, o el versicle "després de cantar els salms" (Mt 26, 30) segons el costum jueu.
De que el seu fill els sabia de memòria, els salms, és cosa que no es pot posar en dubte (els evangelis recullen com en recita algun fragment en varies ocasions, i també a la creu). Molt segurament no els sabia perquè essent Déu ho sabés tot, sinó perquè sa mare els hi havia ensenyat, doncs diuen els entesos que els poders divins, Jesús tan sols els va fa servir per als altres.
Els salms, font de pregària dels contemplatius. Mares i pares contemplatius.
Al detall del fresc de Fra Angelico podem imaginar una línia que passa pel front, el cor i el llibre.
Quan una cosa está ben dita, recull tots els racons de l´esperit, fins i tot els mes secrets, i sap expresarlos en poquíssimes peró inmençament evocadores paraules, és un poeta que fa un poema.
"guardavem tots, tot aixo en el nostre cor, i ho meditavem"!
Es com "l´anuciació de l´impossible".
"La paraula mata, si et quedas en la paraula, mors!"
Publica un comentari a l'entrada