Efectivament, tots els Bertran de la bertranologia no fem res més que pensar en la primera vibració, en la primera salutació al petit
Allò que el petit convidat encara no sap, però, és que l'escolta d'aquesta veu que li dóna la benvinguda val la pena que sigui escoltada (ho aprendrà de gran) ja que expressa el sentiment de ser benvingut en gran manera
Com deien els antics: batejar i saludar són una mateixa cosa
És a dir: el deure de ser feliç és, en conseqüència, molt més moral que cap dels molts altres manaments formals o materials
Tots tenim el "deure" de ser feliços. Però, oi que la felicitat és més aviat un doll d'aigua fresca i tempestuosa que brolla del centre de nosaltres mateixos sense saber ben bé pk ens arriba?
Un deure hauria de ser un compromís lliurament acceptat. Vam arribar a aquest món i ningú ens va preguntar si volíem venir. Hem d'acomplir aquest "deure" de ser feliços? La tendència a la cerca de la felicitat, no és més aviat com una llavor que ens han posat a dins, que va fent arrels i que de cap manera volem arrencar?
Fent arrels i que de cap manera volem arrencar...... guachi! Ens en han parlat molt, jo diría que massa, de la felicitat. No es un deure, en la vida no hi han deures, hi han compromisos, aixó potser si. possiblement, tots, hem tingut un instant, un moment, una experiéncia feliç. I aixó marca. Imprimeix carácter. Es pot viure tota la resta de vida intentant, probant d´aproximarse a lo que en un instant ple i segur es va sentir?. La meva experiéncia, es que, encare que soterrats, si miro enrera, n´hi ha un feix d´instants feliços, encara que en aquell moment present em passessint desapercebuts.
Lo bonic de tot plegat es que aquesta "vibració, primera salutació al petit" és, per si i amb si una feliçitat, un instant de felicitat definitiu. Un insant que, com un xiclet, es pot estirar fins al llarc de tota una vida.....
Les bones veus maternals transmeten al testimoni que porten dins del seu cos la invitació a començar de manera animada la seva existència. Es tracta d'una intimitat evangèlica: engendra la "bona-notícia" de la primera salutació
7 comentaris:
Efectivament, tots els Bertran de la bertranologia no fem res més que pensar en la primera vibració, en la primera salutació al petit
Allò que el petit convidat encara no sap, però, és que l'escolta d'aquesta veu que li dóna la benvinguda val la pena que sigui escoltada (ho aprendrà de gran) ja que expressa el sentiment de ser benvingut en gran manera
Com deien els antics: batejar i saludar són una mateixa cosa
És a dir: el deure de ser feliç és, en conseqüència, molt més moral que cap dels molts altres manaments formals o materials
Tots tenim el "deure" de ser feliços. Però, oi que la felicitat és més aviat un doll d'aigua fresca i tempestuosa que brolla del centre de nosaltres mateixos sense saber ben bé pk ens arriba?
Un deure hauria de ser un compromís lliurament acceptat.
Vam arribar a aquest món i ningú ens va preguntar si volíem venir.
Hem d'acomplir aquest "deure" de ser feliços?
La tendència a la cerca de la felicitat, no és més aviat com una llavor que ens han posat a dins, que va fent arrels i que de cap manera volem arrencar?
Fent arrels i que de cap manera volem arrencar......
guachi!
Ens en han parlat molt, jo diría que massa, de la felicitat.
No es un deure, en la vida no hi han deures, hi han compromisos, aixó potser si.
possiblement, tots, hem tingut un instant, un moment, una experiéncia feliç.
I aixó marca. Imprimeix carácter.
Es pot viure tota la resta de vida intentant, probant d´aproximarse a lo que en un instant ple i segur es va sentir?.
La meva experiéncia, es que, encare que soterrats, si miro enrera, n´hi ha un feix d´instants feliços, encara que en aquell moment present em passessint desapercebuts.
Lo bonic de tot plegat es que aquesta "vibració, primera salutació al petit" és, per si i amb si una feliçitat, un instant de felicitat definitiu.
Un insant que, com un xiclet, es pot estirar fins al llarc de tota una vida.....
Les bones veus maternals transmeten al testimoni que porten dins del seu cos la invitació a començar de manera animada la seva existència.
Es tracta d'una intimitat evangèlica: engendra la "bona-notícia" de la primera salutació
La salutació constitutiva
VAL LA PENA EMBARASAR-SA PER SENTIR TOT AIXÓ TAN DE BONIC!!!!!
Publica un comentari a l'entrada