A mi, m´emociona el fet de tota la parafernalia de la feina aquesta i l´estética i la duresa de la feina, pero hi ha una altre questió que també tinc present.
Les concesions d´almadraba son per deu anys, i sont deu anys que sistemáticament els pescadors, procuren atrapar el máxim d´atuns que van a procrearse.
A vegades s´agafan a milers. Es injust.
S´hauría de passar vedas de dos o tres anys de tant en tant.
Quan passen per aquí i s´els encerrona (al cap i a la fi una almadraba es una trampa-parany-), van pletórics d´energía -per aixó son els mes apreciats- cap al seu aparellament i reproducció.
Si es fa sistemáticament cada any, passaran dues coses: que es reproduirán menys i s´esquilmará l´espécie, i que, com que no son tontos, un día ja no passarán més per aquí.
Si es caça lo just per menjar, es equilibri ecológic, si interve l´avaricia i el desperdici, o la codicia, dintre de poc, a la merda l´invent. De fet, la gent del poble ja comenta que no és lo que era avans, i que esperaven!
6 comentaris:
Quina tristesa aqueste foto !!.....
Hem fa mal..... Sempre igual... ho treiem tot de mare....la puta avaricia en forma de diners.....
Es una mica cruel..... podien estar nadant lliures en la inmensitat del mar...... i nosaltres, quina es la xarxa en la que intenten atraparnos?
Pere, estas parlant molt del mar aquets dies i m'arriva molt endins: blau... oxigen... llibertat...esforç..... companyerisme.....construir un somni en el que montar-te i confiar que et portarà amb seguretat arreu, engronxan-te com una mare engronxa un fill a la seva falda, o com un pare defensa el seu fill de tot perill... i desprès acabem en això.....tirant una xarxa no sols per menjar
-subsistir- sino omplint la butxaca... i quant mes millor.... que miren desde les barques?... un bosì de menjar que portar-se a la boca? ... o un munt d'animals en cel que anaven a aparallar-se feliços i serán un munt d'euros a la butxaca? que no ho veuen que ells estan també caient atrapats a les xarxes que des de terra els posen perquè ells posin les seves al mar?
Molt a parlar... molt a lamentar... molt a aprendre..
Xevi
Gracies, estimat Xevi, per trencar el teu mutisme.
Sé ben segur que aquets temes et toquen.
A mi també, en les dues vertents, l´admiració de l´home i l´admiració de la mar -que sortosament , i de manera indeleble, vaig coneixer.
Amb el Bruno, el meu patró - no se si t´ho he comentat mai - sempre portavem darrera el curri-, i pescavem només un peix, normalment lo que ell en frances en deia un macro, una mena d´atún petit.
quan el ficavem a bord, ell feia sempre una petita oració, deia, -en francés- peixet, avui nosaltres s´et menjarem a tú i ens donarás vida, potser demá sereu vosaltres que ens menjareu a nosaltres!, l´hi donava un cop de morter al cap,perque no país i s´ofegues i començavem a pensar com el disfruta ríem, si a rodantxes, si a´l´espatlle, si fregit, peró era una festa justa, equilibrada, mai vem pescar per desperdiciar!.
Una vegada, va caure, a la coberta, un ocellet, extenuat, cansat de volar i sense possibilitat de arribar a terra.
No vegis cóm s´el va tractar fins que va poder aixecar el vol, i, quan s´en va anar vem fer tota una festa.
El día que ens vem trobar amb vuit o deu dofins que ens van acompanyar, passant d´un canto a l´altre de la proa, en Bruno i jo vem deixar la barra i els dos vem anar a saludarlos, a estar amb ells, una altre festa, quan feiem el pa a bord, perque ens feiam el pa, es convidava a tota la gent de tots els vaixells del port a prendre el té...., no sé, petits detalls, mai es posaven tres o cuatre ams per pescar, un i prou, i, si hi havía sort, val, i sinó, a prendre té o verdures.
La codicia té quelcom d´obsce.
Tu que has estat a l´india, ben segur ho saps.
perdona pero es que m´has tocat una fibre sensible, lo de engrontxar i defensar, es una maravella, tant desde el punt de vista del llenguatge, com el verdader sentit essencial de les coses, quines imatges tant riques per lo básiques.
Sembla mentida que tots els paisos coincidim en protegir als nanos, peró, de cop i volta, sense transicició, els preparem per l´odi i la guerra!
Cóm s´explica aixó?
Quina mena de depredadors som que al cim arguïm justificacións?
cap navegant conscient -si no es a la taberna i ple de vi- s´envaneix d´haver vencut a la mar, la primera lliço es la humilitat, perque, el seu poder, com el dels deus, es tant inconmensurablement gran, que no hi cap l´arrogancia.
Potser la pericia, l´experiéncia, la bona sort....pero l´arrogancia....només fa falta una bona bufada de vent, una ona atravesada....i tot l´orgull a la merda!
i, en canvi, quan s´hi combrega, quan s´hi amisteja i col.labora, el plaer es tant inmensament gran!
La "barca fantasma" era una d'aquestes, oi?
M'agrada molt llegir tot el que expliques, Pere, i el debat encetat pel Xevi. A quina distància en Km aprox. de la costa està aquest banc d'aparellament de tonyines ? Es pesca de baixura o s'estan dies a alta mar ?
Publica un comentari a l'entrada