Paraules de dona, I.

Un relat senzill i planer per començar

Ser dona avui és una condició difícil. A l’Associació de Dones per la Igualtat de Cerdanyola, he conegut molts relats esgarrifosos de dones que m’han fet obrir els ulls a una realitat injusta i cruel. Afortunadament aquesta no és la realitat de totes.

Homes i dones som diferents fisiològicament en molts aspectes. En alguns dels nostres òrgans està la base d’aquesta diferència. I, la cultura en la que vivim, afegeix altres diferències en valors i conductes. M’adono que les dones, en general, estem preocupades pel nostre creixement personal i estem en la dura batalla per aconseguir la igualtat. Tan de bo. Moltes vegades, ni nosaltres mateixes sabem què és la igualtat ni sabem com s’exercita. Ens fem grans, els nostres fills comencen a volar del niu i volem posar sempre paraules allà on els homes posen silencis i pauses. Les paraules deixades anar en l’aire, o enquistades dintre, no reboten i allà apareix una falla profunda on el seu oblit és la pitjor de les medicines.

Nosaltres, les dones, estem fent una feina pertinaç per a fer-nos escoltar i hem d’aprendre a redescobrir-nos. Per això, no us estranyeu, homes, que ens agradi tant la recerca de la nostra identitat, que només podem construir amb el mirall que són els altres (homes i dones). M’identifico amb la necessitat de creixement personal. Tracto de justificar-la, i personalment dubto de si la recerca constant del jo de veritat i el jo teatral, és pecat, el pecat de la vanitat. Però quan parlo amb d’altres dones de la meva edat o més joves m’adono que totes les que aprenen més ràpidament són les més pecadores de vanitat.

Fins aquí, aquesta primera aproximació des del món de la dona.

Tracto d’obrir una possible línia de debat —"El tema és..."— amb persones com vosaltres que sou sensibles a la connexió entre les emocions, els sentiments i la raó, ja que sé que d'aquesta manera les meves paraules —"promesa infinita"— no cauen en l'oblit

Gràcies

Maite