El pardal

El pardal
(Al meu pare)

poema de William Carlos Williams
amb el qual obrim la secció "poemas solicitados".
A Pedro esperando le haya gustado

Aquest pardal
que ve a descansar a la meva finestra
és una veritat més

poètica que natural.
La seva veu,
els seus moviments

els seus hàbits —
la delectança amb la qual
belluga les ales

a la pols —
en donen testimoni;
ben cert que ho fa

per espolsar-se els polls,
però d’alleujament
esclata en

piulades vibrants —
més properes
a la música

que a cap altra cosa.
On sigui que vagi
quan arriba la primavera,

per carrerons
o prop de palaus,
deplega

com qui no fa res
el seu desvarieg.
S’inicia en un ou,

el seu sexe l’engendra:
¿ Hi pot haver res més petulant,
res més inútil ?

¿ Alguna cosa de la qual
més ens n’ufanem ?
La majoria de vegades ens porta

a la perdició.
Ni el gall jove, ni el corb
amb les seves veus tan arrogants

poden superar
la insistència
de la seva piulada !

Una vegada
a El Paso
cap al capvespre

vaig veure — i vaig sentir ! —
deu mil pardals
que arribaven

del desert
a passar la nit. Omplien els arbres
d’un jardinet. La gent fugia

( ensordida ! )
dels seus excements
i deixava els llocs buits

als llargadaixos
que hi havia
prop de la font. La seva imatge

és tan familiar
com la de l’aristocràtic
unicorni, llàstima

que no es mengi més civada
avui en dia
per a fer-li la vida

més fàcil.
Si bé
la seva petitesa,

l’agudesa dels seus ulls,
la rapidesa del seu bec,
en resum, la seva belicositat,

asseguren la seva supervivèncvia —
per no parlar
de la seva nombrosa

descendència.
Fins i tot els japonesos
el coneixen

i l’han pintat
amb simpatia
i comprensió profondes,

també en els seus trets
menys cridaners.
Res menys

subtil
que els seus festeigs.
S’ajup

davant la femella,
arrossega les ales,
ballant un vals

estira el cap enrera —
i crida !
simplement. Un xivarri

espantós.
Amb quina fermesa es neteja
el bec

tot fregant-lo
a un tauló !
La mateixa que posa en tot

allò que fa. Amb les seves celles
de color de coure
fa la impressió

de ser sempre
un triomfador— i, malgrat això,
una vegada vaig veure

a la femella de la seva espècie
aferrada amb decisió
al llindar

d’una canonada,
mentre l’atrapava
per la corbata,

per retenir-lo
mut,
submís

i suspès damunt els carrers de la ciutat
fins que
va acabar amb ell.

¿ Amb quin
objecte ?
Va seguir penjada

perplexa
davant el seu triomf.
Vaig riure amb ganes.

Allò que va triomfar
—pràctic fins a la
mort—

va ser el poema
de la seva existència;
un flocall de plomes

esclafat contra el terra
les ales simètricament desplegades,
com si volés,

el cap inert,
el pit negre
indesxifrable,

tan sols una efigie de pardal,
hòstia seca,
com dient,

i dient-ho
elegant,
sense rancúnia:

Aquest vaig ser jo,
un pardal.
Vaig fer tot allò que vaig poder,

adéu