L'endemà de Santa Teresa...
Sens dubte la pluja ha estat el millor regal d'aquesta tardor, però també ens ha portat altres regals que he mirat d'ajuntar en aquesta foto i que m'agradaría compartir amb valtros, per celebrar que he donat 52 "voltes al sol"
Una forta abraçada a tots: cosins,cosines,germà i espies.
14 comentaris:
Per fi apareix una fotografia de tardor com Déu mana, i que no podia faltar en un lloc com aquest que porta per títol allò dels jardins. Fa joc amb aquell altre bodegó d'estiu que va posar el Pere al principi de tot del seu blog.
Quan deies allò:
"trovo molt a faltar aquell punt de pagessa que tenía quant vivia a la masía i l'haig de compensar d'alguna manera... En un altre moment us explico com ok??"
..té alguna cosa a veure amb aquesta fotu?
Per molts anys, Mima.
He donat el teu telèfon a la NASA dons crec els interessarà el teu record de permanència al voltant del Sol!
GRÀCIES MIMA!!!!
Et volia felicitar pel bodegó que no té res a envejar a aquell altre dels bolets... però he tropessat amb l'anterior comment.
Diu: "record de permanència al voltant del Sol" (Noteu la majúscula) Això donaria molt a parlar. Quan neixem venim amb el record d'aquesta nostra permanència...
D'això n'hem parlat vàries vegades aquí al blog.
En Mingu ha parlat d'aquest "record" a propòsit d'una pastoreta que diuen que quan va veure la Mare de Déu, a Fàtima, va dir que no veia res de nou, que ella ja l'havia vist abans, que ara tan sols la reconeixia...
Oi que anava així, Mingu?
O, una vegada més, són tergiversacions, manipulacions de poeta?
O potser, qui això va escriure a l'anterior comment va escriure "record" per "rècord" ?
Kafuwi
Molt fina l'apreciació de record i rècord. M. Carme aclareix què volies significar.
Recordar..
A l'institut teniem un professor de filosofia genial. Us el podeu imaginar amb la fesomia de Albert Einstein, però de cara més allargada i no us allunyeu gens de com era. El seu nom era Jacint Rosal, però tothom li deia "el foques"
Li agradava repetir "aprender es recordar", seguint l'ensenyament d'algun filòsof que explicava com haviem caigut d'un cavall i havíem perdut la memòria: quan "apreniem", en realitat "recordàvem".
El que li vaig dir al Santi dels pastorets de Fàtima (ho guardo TOT), era això:
"Vaig llegir en una biografia de la la germana Llúcia, la que encara viu dels tres nens - germà, germana i cosina - de les aparicions de Fàtima, com després d'estar uns quants anys tancada en una comunitat de monges, amb l'encàrrec sever del seu bisbe de no dir res a ningú del que havia viscut - les aparicions - i amb indicacions igualment estrictes del mateix bisbe a la seva superiora que no fos assabentada de cap notícia referent al que deia la gent d'ella ni del santuari que s'estava construïnt, com - deia - va trobar un dia en l'oratori una medalla senzilla que algú s'havia deixat amb la figura dels tres nens agenollats davant la Verge Maria. Ella mateixa explica com allí sola es va desfer en un plor emocionat, imparable, després de tan temps recordant, tenint present allò per al que vivia sense poder dir-ho a ningú."
És un detall de la vida interior amagada d'aquesta monja que m'emociona. Em recorda també tot el que la mare de Déu "guardava en el seu cor".
És veritat que recordo la Llúcia explica, una mica més endavant del trocet que descric, en la biografia que va escriure Barthas dels pastorets, com quan per fi va poder veure el santuari, va dir que tot allò ja ho havia vist en la seva imaginació -o en la seva ànima, vés a saber. Res no li venia de nou..
Els miracles i els fets sobrenaturals son importants, però tan sols com una mena de confirmació per saber-nos en el bon camí. El que de veritat és important és prendre l'actitud encertada, obrar amb consequència a allò que un dia hem vist. El miracle, el fet sobrenatural, allí queda, com el segell d'un sobre, recordant-nos com un dia ens va arribar el que deia la carta que venia a dins.
.. o com el membret del Ministeri que ens diu que el que allí hi ha escrit -que ens ha estat concedida la beca, per exemple- és veritat
EL TEMA ES LA LECTURA!
QUE CADA 1 HO LLEGEIXI COM VULGUI!
QUE SI ARE TOT A 100...QUE SI ARE L'ACCENT,,,,,,,
També el "focas" deia, i molt sovint, "el agua hierve, normalmente, a cien grados"
També el "focas" deia, i molt sovint, "el agua hierve, normalmente, a cien grados"
...sempre hi hagut un foques profe a la nostre vida, a l'escola Virtèlia n'era un de dibuix que també li deien...ara no ho recordo,Maite aquell profe que era el germà del dire?, però aquest tenía la particularitat de dir les coses amb gestos, i sempre tenía el dit apunt per senyalar, com a molt li sortía alguna bufada o xiulet de la seva boca-foca.
Diría que si, la fotu té a veure amb el tema de"punt de pagessa"...
m'ha l'hagues pogut currar una mica + oi?, de tot a 100 no sé si ho és però algú que en fasi la critica,estic d'acord amb la Maite,el moment en que és va fer era el moment pensat per qui anava dedicat el regal.
Tornant al tema p.d.p, buenu coi que tampoc, era la meva intenció donar-li tanta importancia, però és veu que per la manera que ting d'expresar-me i el meu llenguatge, té una certa càrrega emotiva i per tant hi ha la curiositat de saber-ne el "com".(és que de tant en tant ting un espía i per això ho dic.)
Mingu, és que a veure, he viscut 30 anys com aquell qui diu a l'aire lliure,en cases velletes,que per lograr un cert confort,no és alló d'apretar un botonet i au vinga l'aigua calenta,i vinga la calefacció!!no tot això represaenta un esforç diari,i adquireixes uns habits que el temps no conte massa.p.x.el foc, en una casa d'aquestes és com una persona s'el ha de cuidar,fa que la casa brilli i s'escalfi,ja que ténen obertures petites i poques i al no tancar bé,l'aire corrent pasa per tot arreu.El temps que és dedica al foc, és molt pensat, no pots deixar llenya a fora per si plou,n'has de tenir a punt de seca perque s'ensengui el día següent en fi tota una previsió.
Ostres, m' estic allargant molt, em sembla que hauré de fer capitols..je..je.
Segueixo: i això que sembla una tontería és trova a faltar, i a qui va la pregunta de com ho compenso? dons hi ha díes que habans de posar-me al ordinador ja he anat a Mas moio he fet una passejada i ara que ja fa fresqueta preparo el foc, l'Oriol li agrada que puji, ei! que n'hem parlat...per cert que em conya els germans li diuen el Marqués del Mas moio.
Saludo al veins pagessos, que amb la seva inteligència natural em fan la rialleta i em diuen ai que encara tornaras cap aquí!!
En el pis si esta molt bé és una altre manera de viure, ho vem fer en previsió per la vellesa i perqué els preus pujaven moltíssim i aquest pis va ser com un fletxasso despres de veure'n molts i molts.
Diriem que em puc dedicar a coses + "intelectuals", escriure al blog, estic a l'asociació de cancer de mama a vilafranca i treballo com ajudant de cuina a l' escola de guardiola i no us ho perdeu ara fem les comandes em ordinador,l' aparetet en diuen g.p.r.s, ha arribat la modernitat i ara en aquet moment de la vida, l' esforç que haig de fer, és el de relacionar-me estar al día amb aquest tema de les noves tecnologíes i tenir el cap en que cada día 100 i pico de nens han de menjar.
Avui he escrit encara + llarg que ahir i la matèria gris s'ha esgotat...
Mingu,he sigut capaç de contestar-te??
Imma, hola.
quina preciositat. M´explico:
Fa pocs díes el Mingu em deia que li feia basarda que tornés al fred i la solitud de la casa al Perelló.
tú dius "es troba a faltar".
Es el que li deia, que jo tinc una altre manera de confrontar la dificultat de la pluja, del vent i del fred, i sí, aques ritual que tent be has descrit, del foc, es ben be així, i, al menys, el Mingu ho sap, m´escrivía un día que l´hivern comença per a tots ells, quan es compra la llenya, quan el camió descarrega l´aliment de l´hivern, i que per els nanos ja era l´anunci del Nadal i dels reis...
Si, si, si, a vegades es dur, com tu be saps, pero, repeteixo, com molt be descrius, es troba a faltar..
I tant si has estat "capaça" de contestar.. i que bé ho has fet! Ens ha arribat l'olor dels troncs quan cremen, eh Pere?
Tot això que expliques està molt bé. Devem ser uns quants els cosins que som portadors d'aquesta estranya malaltia a la que acabes de donar nom: el p.d.p.
Vist des de lluny, dóna tota la sensació que aquests veïns pagesos tenen molta raó. No fora cap mala idea, planejar un altre "retorn a la terra". Aquest, però, per si de cas, conservant -com fa dies que li dic al Pere- un puntet d'ADSL.
Gràcies Mima. Petons al Jordi i als fills -si encara es deixen. Aquest nom de "mas moio" és una guapada.
Si,encara que no els mencioni, mai oblido a en Jordi, i als fills encara que no els conec gaire
Publica un comentari a l'entrada