Avui la jefa, la Charo, m'ha dit (estem a les acaballes de la feina i ens fem comentaris així, resums de la refotuda temporada), que algunes companyes i companys (precisament els que més admiro) li han dit que soc un personatge que enamoro.
Ho hauré de pensar, peró, d'entrada, i com a fi de feina, es bonic, no?
Pere
7 comentaris:
—Ah, però TU no ho sabies ?
Si és una cosa que fa temps que corre de boca en boca entre els del blog !
Bé. Ara deu ser el moment adequat per ajuntar-ho amb el que deies que et deien al principi: “abuelo”. Un abuelo que enamora! :))
I (ara parlo ben de veritat), amb aquest do que tens, encara ets a temps de trobar una abuelita deliciosa que et faci companyia i pugueu compartir sou –i ADSL- fins al final dels vostres dies.
Agrair també aquesta confiança tan senzilla, oi Santi?
No, no ho sabia. No sé com dir-ho, pero mai n'havia tingut consciència.
Pere, jolines, doncs ja tocava que en fossis conscient !!!. Ja tenim edat perquè la consciència ens truqui a la porta. Potser que la consciència sigui el nostre àngel de la guarda ???? Enamores perquè tens encant, ets seductor, tens feeling, ets HUMANITAT, escoltes, saps parlar de sentiments i emocions: "ets tota una emoció en BLOG". Vinga aprofita la veu de la consciència, et portarà per bons camins.....
Perdoneu que no ho pengi al blog però és que des de la feina el blogg el tinc molt mal configurat. En canvi des del portàtil de casa tot és més fàcil.
Senyals de fum de la Maite!!! ei que existeixo, eh, estic aquí !!!!! vale, que no em veieu ??? Teniu-me present, eh ????? Ja veureu quan agafi la paraula !!!! Us amenaço en sèrio !!! jajajajajajaja Maite
Vulgueu o no, és allò que sento.
És la meva realitat de la realitat: és diferent.
La melanconia és un estat d'ànim molt especial. Si bé hi cap allò físic —certament que sí— això, però, no és allò que es busca, no és cap prioritat.
La verdadera urgència, la feina a fer, és aprendre, és conèixer el sentit de les coses i el gran valor de la vida —existència— de les persones.
En el món, en el sol fet de viure, hi ha molts misteris,
però —potser m'equivoco— el més gran, el més difícil de desxifrar, és "qui és, què és, quina envergadura existencial té una persona que estimo i que, potser, també m'estima, o que potser no m'estima, o que potser m'estima i no ho sé veure, o a l'inrevés.
Són tantes les oportunitats que tenim d'estimar o de desestimar a les persones !
Pere
Santi, que bonica es la traductio, traditio, que m´has fet. gracies
Maite.
Punts suspensius.....
De cara a lo que tú comentaves de l´autoestima.
Sobresalient!
Ets una verdadera béstia.
Sobresalient!, sí, ho he de repetir una vegada més?: sobresalient!
Publica un comentari a l'entrada