Hildegard von Bingen. "Scivias". "La creació de l'ànima". Il·lustració del Rupertsberger Codex
-Per a il·lustrar el quart comment-
Bon dia, blog, sóc en Pere
Una vegada se'm va presentar un àngeI em va dir —de debò—: « Sóc l'àngel del llenguatge, de la paraula i del misteri ».
« No et creguis res del que dic» va dir «perquè no és res més que paraules».
Aleshores, desanimat, jo li vaig preguntar: «—Tan sols paraules ? »
I em va respondre: « —Tu mateix ».
« Jo mateix» es una paraula... »
« —Sóc una paraula ? »
« —Tu mateix », va repetir.
Vaig insistir i, perseverant, li vaig preguntar: « —I els meus germans, les meves companyes, els meus amics, els meus cosins, les coses que he sentit, que he viscut i que m'han emocionat, conformat, destruït i fet feliç... ¿ tan sols són paraules ? »
« —Tu mateix » va tornar a dir.
Apunt d'arrencar el vol el vaig agafar per les ales i li vaig dir: « —Digues una paraula, tan sols una sola punyetera paraula que pugui resumir totes aquestes coses!». « —Deixa'm anar » va dir, « deixa'm viure i volar » i, quan li vaig alliberar les ales, em va dir: « —Gràcies »
Bon dia, blog, sóc en Pere
Una vegada se'm va presentar un àngeI em va dir —de debò—: « Sóc l'àngel del llenguatge, de la paraula i del misteri ».
« No et creguis res del que dic» va dir «perquè no és res més que paraules».
Aleshores, desanimat, jo li vaig preguntar: «—Tan sols paraules ? »
I em va respondre: « —Tu mateix ».
« Jo mateix» es una paraula... »
« —Sóc una paraula ? »
« —Tu mateix », va repetir.
Vaig insistir i, perseverant, li vaig preguntar: « —I els meus germans, les meves companyes, els meus amics, els meus cosins, les coses que he sentit, que he viscut i que m'han emocionat, conformat, destruït i fet feliç... ¿ tan sols són paraules ? »
« —Tu mateix » va tornar a dir.
Apunt d'arrencar el vol el vaig agafar per les ales i li vaig dir: « —Digues una paraula, tan sols una sola punyetera paraula que pugui resumir totes aquestes coses!». « —Deixa'm anar » va dir, « deixa'm viure i volar » i, quan li vaig alliberar les ales, em va dir: « —Gràcies »
7 comentaris:
Molt bé Pere ! Ja era hora ! Amb aquesta teva entrada i amb la de la Maite, sembla que la cosa s’anima !
Efectivament, les teves paraules van directes al gra: « Què passa quan l’àngel se’n va ». Tot un tema, ja que l’individu no pot (no ha de) restar per sempre el company indissociable d’aquest àngel original. Efectivament totes les intervencions al blog parteixen de la base que l’àngel ve, però se’n va. Cal doncs que aquest individu creixi fins a esdevenir un dels dos pols d’una parella física i psíquicament fecunda. En una peça curta («Nathan le sage») s’explica com la imatge de l’àngel salvador en una ànima d’un adolescent cal que desaparegui a fi que l’home real faci la seva aparició en el seu lloc. Des d’un punt de vista lògic aquesta maduresa no és res més que la propensió creixent a comptar (partint d’aquest «dos») fins a tres, quatre i cinc; una mena de nivell final d’un procés de redistribució ric en etapes i en subjectes i en objectes de transició
Santi-txarmhzi
Quan l'àngel se'n va —o precisament és el moment en qual se'n va— queden els amics, aquells pocs amics que amb el llenguatge corrent diem que són com àngels...
BAIXEU EL NIVELL O EM TALLARÈ LES ALES ,MHA DIT EL MEU ÀNGEL!
Repeteixo: molt bé, Pere.
I m’explico.
Partim de la base de la nostra trobada, de la nostra estona, del nostre ser amb l’àngel. I doncs, què passa quan l’angel s’en va ? Que ens quedem sense l’àngel, però sols del tot no ens hi quedem. Ens quedem amb l’Amb. Pensar aquest Amb significa desxifrar el jeroglífic de la separació.
Tan sols la separació (o «castració») ben interioritzada permet als subjectes amputats del seu desig de traçar un cercle a l’entorn d’un objectiu amorós. Cal separar-se de la joia sense límits i impacient dels béns primaris per accedir a la joia sense límits i tolerant a la vista d’objectes de participació més grans.
Tan sols una sèrie de separacions reeixides, de sublimacions o de castracions permeten a l’infant no mutilat i que continua vivint en progressió, de conquerir el lliure ús del món.
En el renunciament, la sabiesa i la llibertat coincideixen; el renunciament fa el subjecte capaç de cultura i de comunitat i el fixa en jocs de llenguatge vivents entre adults capaços de cooperar.
Si, en conseqüència, el tall del cordó umbilical és considerat com una mena de castració ho és perquè per a l’infant està lligat a una exigència escandalosa: renunciar a la comunicació saguínia confortablement immediata amb la mare (l’àngel) i engatjar-se en situacions més arriscades i més canviants del nodriment oral i dels lligams exteriors.
Tan sols el fet de beure (llet, aigua, vi...) ja és una comunió que reemplaça una comunió. En aquest sentit constitueix un pas cap allò simbòlic. Quan hom beu d’una font exterior ja està alliberat del desig de bescanviar la sang — excepte, és clar, si hom beu com ho fan certs alcoholics fins a la liquació de si mateixos, fins a la dissolució dels contorns del món.
La psicòloga Françoise Dolto insisteix en aquest tema: cal donar a l’infant també una mena de comprensió de la necessitat de transicions progressives. El terme de castració, per tant, no designa solament l’acte pel qual, mitjançant el bisturí, es talla el cordó umbilical: representa tot l’esforç fet per convertir l’infant envers la creença segons la qual és molt vetatjós per a ell haver nascut. Castrar (castrum) en aquest sentit significa construir una reserva utilitzable al llarg de tota la vida de bones (i molt bones) experiències de l’eco primordial.
En aquest tresor preverbal d’impressions primàries es fonamenta la capacitat de creure en promeses. Allò que coneixem com a fe és un altre mot per designar la confiança en un llenguatge d’abans el llenguatge.
Aquesta confiança tan sols es desplega en la cova de les comunions reeixides; qui viu en ella es convenç contínuament de l’avantatge de parlar i d’escoltar allò que es diu.
¿ Qui farà la millor promoció de la vida sinó la transmissió, als sers sense llenguatge i en camí cap a la llengua, de l’avantatge consistent a poder parlar i no a no fer-ho ?
Aquells que s'abandonen a una vaga permanent contra l'exterior decebedor, aquells que no han estat mai saludats, aquells que no han estat seduïts o aquells que no han estat animats per aquest avantatge els podem titllar d'agnòstics des del punt de vista del llenguatge i cínics des del punt de vista de la comunió.
Són els qui mai no s'instal·len a la casa del Ser
Bé, i ja em perdonareu que us deixi, però m'acaben de comunicar que al PareCarbasser hi ha grans novetats. Ja era hora !
Torno tot seguit. Ipmqr
Que heavy!, Santi. T'has superat a tu mateix.
Quan vaig dir allò de "más de lo mismo", la MªCarme devia quedar-se com la Mafalda quan el Guille demana, entusiasmat, més sopa: "zo..zo..pita!, zo..zo..pita!" :))
I torno a insistir en que els textos treballats, els que demanen una mica més d'esforç per a ser entesos, dignifiquen. Que no cal que en fem del blog un cenacle elitista, però tampoc "la Hola".
La idea primera ja era bona: un jardí amb flors de tots colors..
Publica un comentari a l'entrada